El miniaturista i fotògraf “Pedro Martínez de Hebert”. (2a. part)

Un aclariment previ

La primera part d’aquest post s’acabava amb un “continuarà” que havia previst publicar ja fa alguns mesos. El cas és que hom no sempre pot controlar el ritme de la recerca, i el temps passa inexorablement. Vaig deixar passar l’amable invitació que la direcció de les “I Jornadas sobre Investigación en Historia de la Fotografia” em va fer arribar per presentar-ho a Saragossa –invitació que agraeixo molt sincerament–, perquè no havia pogut fer encara la necessària consulta d’algunes fonts primàries. A les Jornades de Saragossa, però, em vaig trobar amb alguns companys amb els que comparteixo recerca en història de la fotografia, que em van expressar les ganes que tenien de llegir-ne alguna cosa més, i m’ha semblat que, encara que no hagi pogut fer la recerca i no sigui el punt i final, podia publicar un text complementari del primer, deixant pendent una tercera part o qui sap si potser alguna cosa diferent i més completa, per a un futur. Aquest post, doncs, va per ells!

Retrat_Hebert

Pedro Martínez de Hebert (Valladolid, 1821 – Madrid, 1891). Retrat publicat a la revista Daguerre. Revista fotográfica (Madrid), l’octubre de 1904.

El fotògraf de galeria

El mes d’octubre de 1904 veia la llum a Madrid la revista Daguerre, com a òrgan de la societat fotogràfica del mateix nom. En aquell primer número es va publicar un article signat pel director de la publicació i rellevant fotògraf establert a la capital Manuel Alviach, amb el títol “D. Pedro Martínez Hebert”.[i] Un article que es pot interpretar com una declaració de principis de qui era el “maestro” per a la “Sociedad Daguerre de Fotógrafos Establecidos” editora de la publicació. Alviach,[ii] que havia conegut prou bé a Martínez de Hebert, podia parlar amb ple coneixement d’aquest gran fotògraf, i diu fer-ho en nom propi i en nom de la Societat Daguerre a l’hora de “dedicar un recuerdo de respeto cariñoso y distinguido al eminente maestro D. Pedro Martínez Hebert.”[iii] Per l’interès que té l’article d’Alviach, em permeto transcriure’l íntegrament:

“Hoy que con todas sus fuerzas, entusiasmos y grandes deseos de la Sociedad Daguerre, que representa la unión fotográfica de todos los profesionales de España, da á luz su primer número de la REVISTA, y como ésta se ha creado principalmente para que todo fotógrafo tenga un medio propio y seguro en donde pueda exponer sus conocimientos progresivos en nuestro arte, y que éstos, á la par sirvan de estudio y estímulo á nuestros compañeros, no dudamos de manera alguna la grata aprobación y conformidad de esta REVISTA mensual por todos los que cultivan la fotografía.

“Y antes de entrar de lleno en manifestaciones prácticas profesionales, como nos proponemos en este y en números sucesivos, y siendo gran entusiasta de los que fueron verdaderos maestros y dieron gran impulso al arte en nuestra Nación, he de permitirme, como deber mío, y en nombre de esta Sociedad, dedicar un recuerdo de respeto cariñoso y distinguido al eminente maestro D. Pedro Martínez Hebert.

“Allá por los años 1852 al 58, que con grandes dificultades se producía la fotografía, perfeccionándose el Procedimiento al Colodión húmedo y relativamente los Papeles Albuminados, figuraba ya en primera linea en la corte, y su notorio nombre en España, como fotógrafo distinguido D. Pedro Martínez Hebert, personalidad de carácter afabilísimo, cariñoso y de un corazón noble; en su respetable figura aparecía prontamente el hombre modesto y de muy claro y excepcional talento. Gran entusiasta de su profesión, como pocos, mucha parte de sus mejores años los consagró a estudios experimentales en su laboratorio, perseverante siempre por condición en perfeccionar cada vez más sus obras. Hizo muchos viajes al extranjero, y si bien en aquella época sus trabajos podían competir con los mas acabados, se propuso ir mas adelante; al regreso de uno de aquellos viajes, y algunos meses después, aparecieron nuevos trabajos fotográficos de una finura, detalles y efectos de luces tan sorprendentes, que fueron la admiración del público inteligente y la verdadera pesadilla de sus colegas. ¿Cual fue la causa de aquel cambio progresivo de retratos? Que Martínez Hebert fue el primer introductor del Retoque al lápiz en los Negativos, conservando por varios años exclusivamente aquel especial y útil procedimiento, por cuyo motivo no pudo tener competencia por ningún otro, dicho retoque a la verdad, lo ejecutaba admirablemente, porque hay que advertir que antes de fotógrafo fué miniaturista especial en marfil; con todas aquellas excepcionales aptitudes, dicho se está que fue el artista predilecto de aquella época; nombrado fotógrafo de la Real Casa durante el reinado de Doña Isabel II, así como luego de Don Amadeo de Saboya; en su Estudio fotográfico se efectuaba excesivo trabajo hasta el punto que, para poder atender a los pedidos de tan numerosa clientela, tuvo necesidad de ordenar un turno, en que hubo casos en que el cliente aguardaba mas de un mes; bien es verdad que con los procedimientos antiguos se hacían menos negativos en el día, y Martínez Hebert era muy concienzudo y no se precipitaba jamás en sus trabajos. Al ocupar el trono de sus mayores Don Alfonso XII, fué también llamado, otorgándole la misma distinción que su Augusta madre, como fotógrafo de la Real Cámara, siendo por tanto, el único fotógrafo que haya tenido ese honor durante tres reinados.

“Los años fueron mermando sus energias y fuerzas físicas, y en aquella cabeza aparecieron los hilos blancos precursores de la ley natural, la vejez; vinieron otros ambientes fotográficos en nuestro arte, las Placas secas al Bromuro de Plata, la variedad de papeles preparados, y desde entonces tuvo el convencimiento que la fotografía profesional perdería su gran importancia, el nuevo progreso facilitaría la ejecución fotográfica a toda mediana inteligencia, sin desconocer, por supuesto, las grandísimas ventajas que las Placas secas proporcionarían al progreso general fotográfico.

“Encerrado en su Estudio y Laboratorio y perfeccionando sus fórmulas, fue fiel mantenedor de los procedimientos al Colodión que, con tanto cariño, práctica y seguridad ejecutaba. Sentado al pie del objetivo y contemplando su galería, recordando la reproducción fiel de sus modelos en días más felices, se iba inclinando su cabeza lentamente, como a todo gran artista que se le va acabando la vida, y mirando su paleta creadora ve con pena agonizante se han secado sus colores.

“Los que llegamos a conocer sus obras y tenemos la suerte de ejercer la fotografía, le recordaremos siempre con justicia como uno de los mejores maestros del arte de Daguerre en España.

Madrid, 26 de Agosto de 1904”.

Tot i que Alviach apunta que la seva activitat com a fotògraf podria haver començat el 1852, la primera referència que he trobat a la premsa contemporània és del 1855, el mateix any del padró d’habitants que havia consultat a Madrid. En aquell padró hi constava inscrit com a “Pedro Martínez”, i aquell any la premsa de Madrid l’anomenava simplement “señor Martínez”:

“Los Sres. Albiñana[iv] y Nieto,[v] conocidos y acreditados fotógrafos de esta capital, tienen un digno competidor en el señor Martínez, miniaturista de cámara de SS. MM. que se dedica ahora casi esclusivamente a la fotografia con un éxito admirable: los retratos se distinguen á la vez por la mas completa semejanza, por la suavidad de las tintas, y, en fin, por lo acabado del trabajo. Recientemente hemos visto algunos de personas notables de Madrid, y son un modelo en su género. La justicia nos mueve, pues, á llamar la atención hacia las obras de este concienzudo y modesto artista, que es menos conocido de lo que debiera por no haber hecho uso de esa charlatanería impresa ó daguerreotipada que en el día se halla tan en moda.— El Sr. Martínez, que vive en la calle del Caballero de Gracia, números 32 y 34, tiene tambien espuestos algunos de sus trabajos en La Estrella Oriental, carrera de San Gerónimo.”[vi] El cognom Hebert encara no hi apareix.

Només un any després les coses ja sonen diferent:

“Me olvidaba de los fotógrafos, que no hacen tampoco mal agosto desde que se ha establecido que cada original regale a su consorte una copia mas ó menos parecida al entregarle su mano. Asi Martínez Hebert, Albiñana y Nieto no han hecho estas últimos meses otra cosa que sacar al daguerreotipo las caras de las novias y novios de 1856.

Martínez Hebert, cuyas fotografías son verdaderas miniaturas, es el retratista de moda; y á su casa acuden sucesivamente las notabilidades de la belleza que desean conservar en el papel todos sus encantos”.[vii] Pel que es veu, en un any no només va canviar el cognom, sino que també va adquirir la fama. L’anomenen “retratista de moda”, i no sembla que només sigui un parlar. Aquesta és una afirmació que lliga perfectament amb el que escrivia Alviach de que els seus clients havien d’esperar un mes per poder-se retratar. Sembla una obvietat, però, que la seva dedicació a la fotografia, ja fos en el taller d’un altre fotògraf o en el seu propi, hauria començat els primers anys cinquanta del segle XIX, i amb molt poc temps hauria adquirit una gran fama com a retratista, que va mantenir durant més de tres dècades.

18790430

Portada de la revista La Ilustración Española y Americana (1879.04.30), amb el retrat de la Infanta Maria Cristina de Orleans, gravat fet a partir de fotografia de Pedro Martínez de Hebert. Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional de España.

No conec cap altre fotògraf del segle XIX que al llarg de tants anys sigui citat habitualment pels seus contemporanis entre els grans retratistes de Madrid. Els altres –sense cap intenció de desmerèixer la seva importància– aniran passant, però ell es mantindrà en primera línia. Acabem de veure dues citacions dels anys cinquanta, al costat d’Albiñana i Nieto. El 1859 el conde de Benazuza, l’anomenava al costat de Charles Clifford, José Martínez Sánchez, José Vasserot, Juan Laurent, Antonio Cosmes i J. Sánchez Rodríguez. L’any següent el destaquen amb Ángel Alonso Martínez i Juan Laurent. El 1865 és un colega, Quintín Toledo, qui l’anomena al costat de Ángel Alonso Martínez i Eusebio Julià. El 1881 figura entre els comissionats pel gremi de fotògrafs per portar l’estandard amb el retrat de Calderón, junt amb Juan Mon i Manuel Alviach. El 1884, trenta anys després de la primera referència entre els més grans, la premsa encara diu que “señoras y caballeros llenan las casas” de Martínez Hebert, Fernando Debas, Manuel Alviach i Antonio Barcia. El 1886, una revista satírica de Salamanca, en fa una referència que el situa ja com a paradigma dels fotògrafs: “No será con la pluma de Plutarco, por que para estos basta la que ellos usan, de ganso: ni con el lápiz de Fortuny, por que es más apropiado una estaca: ni las máquinas de Martínez Hebert […]”.[viii] És evident, doncs, que el seu nom va ocupar un dels llocs més destacats entre els grans fotògrafs del Madrid del segle XIX.

JMB0622_CaballerodeGracia

Targeta de visita de la primera època (1859-1861), quan només feia constar “Miniaturista de Cámara”. Col·lecció de l’autor.

Les galeries de “M. de Hebert” a Madrid

Si una dada és important a l’hora d’establir criteris de cronologia en l’obra d’un fotògraf comercial del segle XIX, aquesta és l’acotació temporal de les galeries que va obrir al llarg de la seva vida professional. Aquest fet ens ha de facilitar enormement la datació de les fotografies que porten impresa l’adreça d’alguna d’aquestes galeries, com per exemple les targetes de visita, les targetes americanes, i els altres formats estandarditzats que es van produir al llarg del segle XIX.

Sabem que “M. de Hebert” va tenir la seva galeria a Madrid en tres carrers diferents: Caballero de Gracia, números 30-32, 4t.; Prado, número 10, 3r., i Baño, número 2, 3r.

Segons les dades exposades amb anterioritat, el 1855 ja residia als números 30 – 32 del carrer del Caballero de Gracia. Tot i que la numeració del carrer que donava inicialment el cronista periodístic no és plenament coincident amb aquesta, segurament per un error del cronista o del caixista, sembla clar que hauríem d’agafar aquesta data com la més primerenca que com a fotògraf ens el situa en aquesta adreça. Per tant, el 1855 ja exercia de fotògraf i lluïa el títol de “miniaturista de càmara de SS. MM.”. Em cal observar també que les primeres targetes de visita que devia comercialitzar cap a 1859,[ix] encara portaven aquest títol imprès, que molt aviat va canviar pel de “retratista de la Real cámara de SS. MM. y AA.” tot i que aquest títol, com a fotògraf, no el va obtenir fins el 1871.[x]

Blasco_Prado1877

Exemple de “Retrato Álbum” (cabinet), datat el 1877, quan encara tenia la galeria al número 10 del carrer del Prado. Col·lecció particular.

L’estiu de 1862, Pedro Martínez de Hebert va publicar un anunci en el que avisa al públic que mentre i tant acaba el seu nou establiment, interinament situarà la seva galeria al número 6 del carrer Pontejos, mantenint obert el despatx als números 30 – 32 del carrer del Caballero de Gracia.[xi] No he considerat aquesta adreça del carrer Pontejos com una de les seves galeries, per la seva provisionalitat, i perquè no hi ha constància que l’hagués imprès mai al dors de les targetes fotogràfiques que va comercialitzar en aquesta època. A primers de juliol de 1863, va anunciar el trasllat del seu establiment al tercer pis del número 10 del carrer del Prado,[xii] on va romandre fins el 1877. El 21 de juny d’aquell any, el diari La Iberia publica un breu en el que es pot llegir: “Hace años que el señor M. de Hebert deseaba poder ofrecer al público un nuevo establecimiento fotográfico donde poder llevar al terreno de la práctica cuantas mejoras y perfeccionamientos le hubiera sugerido su entusiasmo por el arte. La feliz circunstancia de haber hallado un local á propósito le ha facilitado el logro de sus deseos. La galería fotográfica que acaba de ofrecer al público, situada en la calle del Baño, número 2, es digna de ser visitada por los aficionados á las buenas obras. Seguros estamos que en ella hallarán mucho digno de ser elogiado por su belleza, su perfección y su exquisito gusto.”[xiii] Aquesta galeria del carrer del Baño és la que va mantenir oberta fins a la seva fi.

Altres dades de la seva activitat com a pintor i com a fotògraf

Per acabar aquest segon post, deixeu-me refrescar la memòria i comentar les notícies més o menys conegudes de la seva activitat com a pintor i fotògraf al llarg dels seus gairebé cinquanta anys de professió. Tot i que ja he fet referència a la seva obra coneguda com a miniaturista, una dada poc divulgada de la primerenca etapa de pintor és la que el situa com a autor d’unes pintures murals existents a l’església parroquial de Binèfar, quan encara residia a Barcelona.[xiv] Es tracta de “dos óleos pintados directamente al fresco seco en la pared encalada […]”. El 1841 es van iniciar unes obres de restauració de la capella del “Santo Cristo” d’aquella església, les despeses de les quals van anar a càrrec de Juana Barben y Escudero. “Para ello se contrató al pintor Pedro Martínez, quién elaboró dos pinturas en ambos lados de la capilla. En el lado derecho, una Piedad junto a Santa María Magdalena y San Juan. En el izquierdo la Coronación de Espinas. En el extremo inferior derecho aparece la inscripción: ˝A expensas de D. Juan (sic) Barber (sic) y Escudero, Pedro Martínez, pintor, 1844˝. Todo parece indicar que ese pintor no era otro sino Pedro Martínez de Hebert.”[xv] Una correcció d’aquesta cita, en realitat a la pintura hi consta Juana Barben y Escudero, com es pot llegir a la imatge fotogràfica que reprodueixo.

Binefar_Pintura

“Coronación de Espinas”, pintura existent a l’església parroquial de Binèfar. Fotografia de l’autor.

BINEFAR_detall

Detall de la inscripció a la part baixa de l’oli.

A Pedro Martínez de Hebert se li coneixen dos grans reportatges fotogràfics. El primer, sobre els devastadors efectes del terratrèmol succeït a Filipines[xvi] el 3 de juny del 1863. Resulta ser un reportatge d’un gran interès històric per ser les úniques imatges fotogràfiques que es coneixen sobre aquell cataclisme.[xvii] Dit això, l’autoria d’aquest reportatge em planteja uns dubtes que en aquests moments no puc resoldre. Les primeres notícies de la catàstrofe van arribar a la metròpoli per via telegràfica el dia 1 d’agost, dos mesos després, i durant uns quants dies hi va haver una certa confusió a l’entorn de la magnitud de la catàstrofe. Segons Ramírez Martín, “Filipinas es concebida como parte de España. Desde la península no se perciben los movimientos críticos a la dependencia política de la metrópoli. Con esta sensibilidad se crea una Suscripción Nacional, con la que se quieren tomar las primeras medidas de urgencia. La implicación de la sociedad española es inmediata y la respuesta generosa”.[xviii] Els Martínez de Hebert van participar en aquesta suscripció: Pedro Martínez de Hebert amb 500 rals, Francisca Hebert de Martínez 30 rals, Antonio Martínez de Hebert 40 rals, Julián 40 rals, i José 30 rals.[xix]

La venda del reportatge de “Trece vistas de los principales edificios públicos de Manila, sacadas del natural, en fotografía, despues del terremoto del dia 3 de junio del presente año”[xx] es va anunciar a la premsa de Madrid a partir del dia 13 d’octubre de 1863. Poc més de dos mesos després de publicitar-se la notícia del terratrèmol a la premsa de Madrid, el que vol dir que o bé Martínez de Hebert ja era a Manila quan es va produir el terratrèmol, fet difícil de creure si tenim en compte que el viatge hauria coincidit amb el trasllat de la seva galeria del carrer Caballero de Gracia al carrer del Prado, o simplement les fotografies les va fer un altre fotògraf que en el moment del terratrèmol es va trobar a Manila i les va portar cap a Madrid oferint-les a Martínez de Hebert per comercialitzar-les. De fet, aquestes són de les poques imatges fotogràfiques urbanes que es coneixen de Filipines fetes a la dècada dels seixanta, i no hi ha constància de cap galeria estable anterior a 1865.[xxi] Qui en podria ser l’autor? La comunicació de la metròpoli amb Filipines no sembla que en aquell moment fos una empresa fàcil. Máximo Cánovas del Castillo, publicava el 1859: “Los buques de vela que hacen la navegación desde Cádiz a Manila, son fragatas mercantes de setecientas a mil doscientas toneladas, y van perfectamente provistos de víveres para los ciento veinte o ciento treinta dias que suelen invertir en el viaje. Hay ocasiones sin embargo, en que dura el viaje hasta siete y ocho meses.”[xxii]

Una dada que potser ens caldrà tenir en compte en el futur: el 8 de juliol de 1859 es va publicar al periòdic La América, una carta signada per tots els espanyols residents a Valparaiso (Xile), felicitant al director de la publicació per diverses iniciatives favorables a les relacions hispano-americanes. Un dels signants d’aquesta carta respon al nom de Julian Martínez de Hebert. Podria tractar-se del germà de Pedro Martínez de Hebert? Podria haver-se desplaçat posteriorment a les Filipines? Cal recordar que a més de pintor també era fotògraf.

bd842a424ad2caf373384215717a3d92

“Salamanca vista desde el actual paseo de Canalejas esquina de la calle del Grillo”. ca 1867. http://salamancaenelayer.blogspot.com.es/2012/11/desde-el-aire.html

L’altre gran reportatge conegut de Pedro Martínez de Hebert és el que va fer de Salamanca. En aquest cas no hi ha dubte que les imatges fotogràfiques publicades eren obra del nostre fotògraf. A finals de 1866 es va començar a publicitar l’obra de Modesto Falcón Salamanca artística y monumental o descripción de sus principales monumentos amb l’objectiu de captar el màxim nombre de suscriptors,[xxiii] i se’n va iniciar la publicació a primers de 1867. S’editava en fascicles de 16 pàgines i cadascun es venia al preu de 3 rals. A banda d’aquests fascicles, “el reputado artista D. Pedro María (sic) Hebert se ha encargado de hacer una colección de vistas fotográficas; que comprenderá todos los monumentos de Salamanca, formando venticinco ó treinta láminas de tamaño superior y gran lujo, algunas de las cuales contendrán dos ó tres vistas. El precio de cada lámina se anuncia qué será de diez reales; pero teniendo los suscritores á la obra facultad para tomar solo las que gusten.”[xxiv]

Aquell mateix any, Pedro Martínez de Hebert participa a l’Exposició Universal de París. En l’edició anterior, la del 1855, en l’apartat de fotografia només em consta que hi participés un fotògraf de l’Estat espanyol, Albiñana. En l’edició del 1867 ja són onze: Barlenco (Málaga), el Comte de Campogiro (Valladolid), Leopoldo Casiñol (Jérez de la Frontera), Antonio i Anaïs Fernàndez, i Joan Martí Centelles (Barcelona), Ramon Hernández (Cádiz), Rafael Rocafull (Cádiz), Eusebio Juliá, Juan Laurent i Pedro Martínez de Hebert (Madrid). El Jurat Internacional només va premiar dos dels expositors espanyols, una menció honorífica per a Eusebio Juliá, i una medalla de bronze per a les ampliacions fotogràfiques presentades per Martínez de Hebert.

Personalitats

Algunes de les personalitats retratades per Pedro Martínez de Hebert: el rei consort Francisco de Asis [Museu Frederic Marés], la infanta María Luisa Fernanda de Borbó, duquesa de Montpensier [col·lecció de l’autor], i el poeta i polític Francisco Martínez de la Rosa [col·lecció José Antonio Torcida].

El 1868 és guardonat amb medalla de plata a la Exposición Aragonesa en l’apartat de “Artes Liberales” per una col·lecció de “fotografías amplificadas, retratos directos y vistas de monumentos”.[xxv] Tots els altres fotògrafs espanyols guardonats en aquesta exposició, ho van ser en categories inferiors –medalles de bronze i mencions–, on podem trobar a fotògrafs com Mariano Júdez, Joan Cantó, Eusebio Juliá, Leopoldo Casiñol, Antonio Fernández Napoleon i Amàlia López de López, entre altres.

El mes d’octubre de 1873 la Empresa de Exposiciones de Madrid, formada per un grup de persones a títol particular, organitza, al marge de les institucions de l’Estat, la Exposición Nacional de 1873 a l’edifici de l’Exposició de Belles Arts. La fotografia hi ocupa un lloc destacat: “El primer salón, destinado a las artes gráficas, contiene excelentes exposiciones de los fotógrafos [Nicolás] Toledo, Martínez Hebert, [Carlos] Relvas, distinguido aficionado portugués, Laurent, Otero, Alviach y compañía, Juliá, y Debas Hermanos, colocadas en el orden en que hemos puesto los nombres.”[xxvi] Martínez de Hebert i Carlos Relvas veuran reconeguda la seva obra amb sengles medalles de plata. La resta obtindrà medalla de coure (Alviach i Laurent), o menció honorífica (Toledo, Otero i Debas).

Els premis i les medalles obtingudes en exposicions nacionals i internacionals, eren considerades pels fotògrafs un element importantíssim per a la seva promoció comercial. A partir de meitats de la dècada dels seixanta, aquestes medalles van ser estampades sistemàticament al dors dels formats fotogràfics de l’època. Si importants eren els guardons, no ho era menys que la premsa publiqués frases com aquesta: “La real familia ha visitado el establecimiento fotográfico del Sr. Hebert.”[xxvii] Aquesta visita, que es va produir a primers d’octubre de 1877, permet al fotògraf fer una exposició a primers de desembre amb una col·lecció de retrats de la família reial dels ducs de Montpensier: “El reputado fotógrafo Sr. de Hebert acaba de exponer al público una colección de fotografías de la real familia. Así en los ejemplares que hemos visto de los retratos de S.M. y de S.A. la señora princesa de Astúrias como en los de la augusta familia de los señores duques de Montpensier, hay riqueza en los detalles y soberbio virado, circunstancias que, unidas á la de no hallarse perdida ninguna media tinta, indican la bondad de las negativas cuando en las positivas se admiran todas las cualidades que constituyen la verdadera fotografía artística. El retrato de la infanta doña Mercedes, en que aparece vestida de seda negra y con mantilla blanca, es una obra maestra de la fotografía, pues en él se advierten hasta los mas pequeños detalles de las telas y de las blondas, que tan difíciles son de obtener sin que se pasen y en el punto de perfección que lo ha conseguido el Sr. Hebert.”[xxviii]

El mes de maig de 1881, Madrid va celebrar amb una gran pompa el bicentenari de la mort de Calderón de la Barca. A banda dels funerals, l’acte central va ser una gran processó històrica que va recórrer els carrers Serrano, Alcalá, Puerta del Sol, Mayor, Bailén, Ferraz,Ventura Rodríguez y Princesa. La processó va ser una immensa manifestació en la que hi van concórrer totes les institucions, gremis, associacions professionals, bandes de musica, alegories a Calderon, carrosses guarnides, i un llarg etc. que no ve al cas relacionar. També els fotògrafs i van fer acte de presència, col·locats darrera de la representació del Conservatori i al davant d’un nombrós grup d’autors dramàtics que portaven corones de llorer. La premsa deia: “Estandarte del gremio de fotógrafos, con el retrato de Calderón, y cuyo remate lo formaba un pequeño objetivo; formaban la comisión los señores Mon, Martínez Hebert y Alviach, y han repartido 12.000 fotografías del retrato de Calderón y de su estatua de la plaza de Santa Ana.”[xxix]

Pedro Martínez de Hebert va morir a Madrid la matinada del dia 22 d’agost de 1891.[xxx]

Nota final

No queda tot dit sobre el fotògraf Pedro Martínez de Hebert. He intentat il·luminar les dades bàsiques de la seva biografia, personal i professional, però ens queden damunt de la taula temes importants per desenvolupar i alguns interrogants. Les seves llargues relacions amb la família reial espanyola ­–Isabel II, Amadeu de Savoia, Alfons XII–. Saber el paper que els germans Julián i José –tots dos van exercir de fotògrafs– van tenir en l’activitat fotogràfica de Martínez de Hebert. De fet, si donem per cert, com deia Manuel Alviach, que va fer molts viatgers a l’estranger, algú s’havia de fer càrrec de la galeria mentre aquests duraven. Em refereixo a algú de la total confiança del fotògraf, més enllà dels operaris que poguessin treballar al taller. Amb el que he anat desgranant s’entèn que es tractava d’una galeria important, no només pel volum de feina, sinó per la rellevància dels clients, família reial inclosa. Queda per analitzar la seva obra fotogràfica. Més endavant, doncs, hi hauré de tornar, i ho faré amb molt de gust.

[i] Manuela Alonso Laza. La fotografía artística en la prensa ilustrada (España, 1885-1905). 2004. Tesi doctoral inèdita. Manuela Alonso cita aquest article en la seva magnífica tesi, i li agraeixo que hagi tingut l’amabilitat de proporcionar-me’n una còpia, tant de la tesi com de l’article.

[ii] Manuel Alviach va ser un dels fotògrafs més destacats de la segona generació de retratistes en paper, la que es va establir a partir de la popularització de la carte de visite el 1860. Després d’uns anys de formació en galeries fotogràfiques de Girona, Barcelona i Madrid, va obrir galeria pròpia a la cort a partir del 1872, coincidint amb la galeria de Martínez de Hebert durant gairebé vint anys.

[iii] M. Alviach. “D. Pedro Martínez Hebert”. A: Daguerre. Revista de fotografia (Madrid), 1904 octubre, pp. 5 – 6.

[iv] José Albiñana Rubio (Sagra, Alacant, 1820 – 1879). Daguerreotipista establert a Madrid cap a 1845. Fotògraf de Càmara de la reina Isabel II. Va mantenir la galeria oberta fins el 1868, en que va retornar a la seva població d’origen. Vegeu: Carlos Cardona Domènech, “José Albiñana Rubio. Fotógrafo de cámara de la Reina Isabel II y pionero en el uso del daguerrotipo en España”, a: “http://cardonan6.blogspot.com.es/2015/03/jose-albinana-rubio-fotografo-de-camara.html [consultat en línia el 3 de maig de 2015]

[v] Crec que deuria tractar-se del daguerreotipista i fotògraf Pedro Nieto, que entre el 1850 i el 1856, si més no, va tenir una galeria oberta al número 1 de la “Subida de Santa Cruz” i que va tenir expositor a la “Puerta del Sol”, primer, i al carrer Alcalà, després.

[vi] La Época (Madrid), 21 de juny de 1855, p. 4. El subratllat del nom és meu.

[vii] Pedro Fernández, “Cartas Madrileñas”. La Época (Madrid), 30 de maig de 1856, p. 2. El subratllat del nom és meu.

[viii] El Tríngulis (Salamanca), 23 de març de 1986, p. 1.

[ix] Vegeu el meu article, en aquest mateix blog, “Notes sobre la carte-de-visite. Arribada i popularització a Barcelona i Madrid (1854 – 1862)”. [https://lalbumdeljep.wordpress.com/2014/09/27/notes-sobre-la-carte-de-visite-arribada-i-popularitzacio-a-barcelona-i-madrid-1854-1862/]

[x] Archivo General de Palacio. Caixa 641, Expedient 15.

[xi] Diario Oficial de Avisos de Madrid (Madrid), 8 d’agost de 1862, p. 3. Em cal fer notar que al número 6 del carrer Pontejos és on obrirà la seva galeria el Conde de Vernay l’estiu de 1864, i on el mes d’octubre d’aquell mateix any s’instal·larà Disdéri en la seva primera estada a Madrid.

[xii] Diario Oficial de Avisos de Madrid (Madrid), 4 de juliol de 1863, p. 2.

[xiii] La Iberia (Madrid), 21 de juny de 1877, p. 3.

[xiv] Aquest fet em fa pensar que podria ser l’autor d’altres pintures en altres esglésies de Catalunya i Aragó, en aquests primers anys després d’haver acabat els estudis a l’Escola de Dibuix de la Llotja de Barcelona.

[xv] Antonio Tomás. “Breve historia del templo parroquial de Binéfar (2ª parte)”. A: El Romeral (Binèfar), nº 17, gener-febrer-març, 2013. [Consultat en línia el 31 de març de 2015: http://www.parroquiabinefar.org/wp-content/uploads/2014/03/El-Romeral_2013-1_17.pdf%5D

[xvi] Aquest reportatge es conserva a l’Archivo General de Palacio (Madrid).

[xvii] Sobre aquest terratrèmol, vegeu el llibre de Susana María Ramírez Martín, El terremoto de Manila de 1863: medidas políticas y económicas. Madrid : CSIC, 2006, on es reprodueixen les imatges fotogràfiques d’aquest reportatge, però Martínez de Hebert i és citat com “Martínez de Herbert”.

[xviii] Susana María Ramírez Martín. Op. cit. p. 122.

[xix] La Correspondencia de España (Madrid), 18 d’agost de 1863, p. 1.

[xx] La Iberia (Madrid), 13 d’octubre de 1863, p. 4. Text de l’anunci: “FOTOGRAFÍA DEL SR. MZ. DE HEBERT. Trece vistas de los principales edificios públicos de Manila, sacadas del natural, en fotografía, despues del terremoto del dia 3 de junio del presente año. Se espenden en la Dália Azul, Carrera de San Gerónimo; librería del señor Duran, en la misma calle; señor Schropp, Montera, y en el establecimiento fotográfico del señor Martínez de Hebert, calle del Prado, 10, tercero derecha.”

[xxi] Juan Guardiola. El imaginario colonial. Fotografía en Filipinas durante el período español, 1860 – 1898. Barcelona : Casa Àsia, 2006.

[xxii] Máximo Cánovas del Castillo Vallejo. Noticias históricas, geográficas, estadísticas, administrativas y militares de las islas Filipinas. Madrid, 1859. Pàg. 80. On narra el viatge fet a Filipines durant la dècada dels cinquanta.

[xxiii] Adelante. Revista salmantina de Ciencias, Artes, Literatura e intereses materiales (Salamanca), 16 de desembre de 1866, p. 1.

[xxiv] Adelante. Revista salmantina de Ciencias, Artes, Literatura e intereses materiales (Salamanca), 7 de febrer de 1867, p. 3.

[xxv] Exposición Aragonesa de 1868. Catálogo de los expositores premiados a propuesta de la Junta General del Jurado. Zaragoza [ca 1868], p. 13.

[xxvi] Gaceta de los Caminos de Hierro (Madrid), 19 d’octubre de 1873, p. 2.

[xxvii] La Correspondencia de España (Madrid), 4 d’octubre de 1877, p. 2.

[xxviii] La Época (Madrid) 16 de desembre de 1877, p. 4.

[xxix] La Discusión (Madrid), 28 de maig de 1881, p. 3.

[xxx] La Correspondencia de España (Madrid), 23 d’agost de 1891, p. 4.

Advertisements

8 comments

  1. José Antonio Torcida

    Magnífico trabajo Jep, ha sido un placer leerlo. Muchas gracias!!!!

  2. Romàn Galimany Solé

    Moltes gràcies, Jep!!
    Roman Galimany

    Date: Sun, 8 Nov 2015 09:29:06 +0000
    To: romangalimany@hotmail.com

  3. Com sempre un plaer llegir els resultats de les teves recerques sobre Història de la Fotografia del S.XIX a Espanya, sempre anant a fonts primàries ben documentades, i aportant informació objectiva i valoracions ben raonades i interessants. Gràcies Jep!

  4. Maestro Jep, enhorabuena una vez más, es un lujo leer tus documentadas entradas en el blog. Aprendemos mucho con tu trabajo. Un abrazo desde Santander.

  5. Benvolgut Jep,

    Un molt bon article ple d’interessants aportacions. M’ha entusiasmat.
    Textos com aquets ens calen per anar reconstruint i teixint la història fotogràfica espanyola i també la catalana, estretament lligada.
    Segueix com puguis les investigacions!
    Una abraçada,

    Norbert Tomàs.

  6. Isabel Ortega García

    Muchas gracias por tus escritos, da gusto leer datos documentados, que tanto ayudan. Un abrazo

  7. joan climent

    Bona feina. Has deixat escrit la vida profesional del fotog. i pintor Pedro Martinez. M’ha fet gràcia un petit detall, vivía a la calle Caballero de Gracia, 32-34, el mateix carrer d’en Gabriel Baldrich i Palau (a) Bieló. Aquest al núm. 39. Potser es van conèixer i tot.

  8. Eugeni Perea Simón

    M’ho acabo de mirar i, la veritat, és que he quedat meravellat de l’aportació documental de l’article. Excel·lent. Moltes gràcies per la informació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: