Quan la retratomania va arribar a Figueres. Els Unal com a exemple.

[Aquest article va ser escrit el 2016 per a un cicle de conferències organitzat per l’Institut d’Estudis Empordanesos amb el títol La història de la fotografia. La fotografia que fa història. El conjunt de les xerrades va ser publicat el 2017 per la mateixa entitat amb el títol La història de la fotografia a l’Empordà. El text que avui publico és bàsicament el mateix, amb la incorporació d’algunes dades que he sapigut posteriorment. Podeu ampliar la informació sobre els fotògrafs Unal a: Jep MARTÍ, 2015, “Els Unal, fotògrafs de dues centúries (1860-1983)”, a: Fotografia Unal, Girona, Ajuntament de Girona / Rigau editors.

Jep Martí, investigador en història dela fotografia^[1]]

Cal, en primer lloc, fer un comentari en relació amb el títol. A la veïna França, quan es va a començar a popularitzar el daguerreotip, el retrat, es va produir una mena de febre daguerreotipadora, que va portar a encunyar el terme daguerreotypomanie per definir una moda que superava, de llarg, les possibles espectatives inicials. Es van arribar a dibuixar llargues cues de francesos que volien fer-se daguerreotipar. En aquest sentit, tot sembla indicar que a la ciutat comtal, cap a finals de la dècada dels cinquanta, quan ja es retratava sobre paper fotogràfic i també, encara, sobre planxes de daguerreotip, hi va haver també una certa febre per fer-se retratar, evidentment poc comparable amb la de la capital francesa. Barcelona no era París. Tot i això, el dibuixant Manuel Moliné, soci del fotògraf Rafael Albareda, va publicar al periòdic El Cafè (Barcelona), una vinyeta al·lusiva a aquesta circumstància, que es titulava “La retratomanía”, i en la que hi apareixen caricaturitzats alguns dels retratistes amb més nom a la Barcelona d’aquell moment, Napoleon i Franck.^[2]

Fig. 1: “La retratomanía”, de Manuel Moliné. El Cafè (Barcelona), 27 de març de 1859
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Pensar que succeí el mateix a la ciutat de Figueres és, evidentment, una exageració. Tot i això, si que cal fer notar que Figueres i Girona presenten, en aquesta etapa inicial de la propagació de la fotografia, en particular a partir de la popularització de la targeta de visita, característiques prou significatives per considerar que aquestes dues ciutats ténen una presència de fotògrafs molt per damunt de la resta de les ciutats catalanes que a principis dels anys seixanta del segle XIX tenien un volum de població similar. Segurament la proximitat amb la frontera francesa d’aquestes dues ciutats gironines afavoria que molts fotògrafs francesos hi fessin estades temporals, però el que realment les diferencia de la resta és la proporció de fotògrafs o empresaris fotogràfics autòctons, molt més alta que a les altres poblacions catalanes, fet que potser indicaria que hi havia una riquesa econòmica més notable que en altres indrets.

També pot tenir el interès fer observar que la història de la fotografia que estem fent fonamenta el seu discurs, en gran mesura, en les dades procedents de la premsa, local i general, en la documentació administrativa dels arxius públics (llicències d’obres, impostos), en les dades que aporten les fotografies que es conserven en aquests arxius o en les col·leccions privades, en menor mesura en les fonts notarials, que caldria explorar a fons, i poques fonts més. Segurament, si aprofundíssim en la realitat familiar d’aquells que es podien fer retratar a mitjans del segle XIX analitzant epistolaris familiars, per exemple, i àlbums familiars quan es conservin inalterats, potser ens trobaríem amb dades que farien variar el discurs que s’està fent fins ara. A tall d’exemple, la ciutat de Valls l’any 1860 tenia una població una mica superior a la de Figueres. Consta que el 1872 es va obrir el primer estudi fotogràfic a Valls per part del fotògraf Francisco Sánchez. Abans d’aquest només hi havia passat algun ambulant. No obstant això, les famílies potents vallenques ja feia anys que es feien retratar, com ens ho demostra el següent paràgraf, extret d’una carta entre dos membres de la família Baldrich, datada a principis de 1862: “Recibí ayer la carta de tu mamá con los retratos que ya he hecho la distribución. Papá se ha quedado uno, otro lo he dado al tio Cándido, uno se ha llevado Felipa, otro Frasquila y Asunción el último; la pobre Carmen ha quedado descontenta porque no ha habido para ella asi es que le he dicho que cuando vaya a Barcelona me haré sacar más y que le dejaré a ella elegir el que mas le guste.”^[3]

Si tenim en compte que la carte-de-visite es va introduir a Barcelona a finals de la dècada dels cinquanta (Martí, 2014), haurem de convenir que les famílies benestants es van apuntar molt aviat a la moda de fer-se retratar en aquest format, hi hagués fotògraf o no instal·lat a la seva ciutat. Per tant, una certa retratomania va ser un fet arreu, tot i que no puguem quantificar el seu abast real.

 ELS UNAL

No tots els fotògrafs van contribuir amb la mateixa amplitud i producció a aquesta febre de fer-se retratar. D’alguns a penes ens n’ha arribat alguna mostra escadussera i, en canvi, altres fotògrafs han deixat un rastre evident al llarg de dècades i generacions, com és el cas dels Unal.

Dels Unal, n’hem de parlar sempre en plural, perquè la primera generació dels que es van dedicar a la fotografia eren tres germans: Joan, Octavi i Amís Unal Alà, i la nissaga abasta quatre generacions. Potser algun altre dels germans també ho va fer, però fins avui només tenim dades d’aquests tres. Hauríem d’eludir, però, afegir una ciutat darrera del nom d’aquests fotògrafs que els ubiqui geogràficament com s’ha fet moltes vegades. Els Unal no només eren de Girona, on segurament van viure l’etapa més esplendorosa econòmicament i fotogràficament més brillant. Els Unal també eren de Figueres, de Barcelona, de Molins de Rei, i d’altres poblacions catalanes en les que van fer més curta l’estada, o en què només van fer-hi passada com a fotògrafs ambulants.

Amb les dades que hem pogut recollir, sabem que eren fills del matrimoni format per Justí Unal Vaissettes, nascut a la vila occitana de Milhau, i la barcelonina Maria Alà Soler. En aquest article ens centrarem en els Unal que van estar més directament vinculats a la capital empordanesa. Dels tres germans de la primera generació, només ens consta que Amís Unal hagués estat a Figueres. Podem documentar que Amís Unal Alà va nèixer a Barcelona el dia 17 de gener de 1842.^[4] La família vivia aleshores a la planta baixa del número 16 del carrer del Duque de la Victòria (actual carrer Ferran) a Barcelona, on el seu pare anunciava als anuaris de l’època una “tienda de guantes de cabritilla y otras pieles” (Saurí, Matas, 1849: 252). Justí Unal havia arribat a Barcelona el 1820. Era guanter, una professió estretament vinculada a la de la família a Milhau, on consta que eren blanquers.^[5] A Barcelona havia assajat amb èxit des del 1826 un procediment per estampar tota mena de dibuixos i acolorir tota classe de pells (Ronquillo, 1853: 321), sistema pel qual va demanar un privilegi d’invenció el 1854.^[6]

De la infància dels germans Unal a Barcelona no se’n sap gran cosa però, si més no, podem relatar que alguns dels germans d’Amís van estudiar a l’escola gratuïta de Química aplicada a les arts que la Junta de Comerç tenia al desaparegut convent de Sant Sebastià, a tocar de la Llotja.^[7] Segurament aquest fet s’explica en l’interès familiar de donar continuïtat a l’activitat del pare.

Fig. 2: Retrat de dona, 1860 – 1862. Carte-de-visite. Unal Hermanos.
Col·lecció particular

Les primeres referències que trobem dels Unal com a fotògrafs els situen en una data molt propera als inicis de la introducció del popular format fotogràfic conegut amb el nom carte-de-visite, “targeta de visita” o “retrato tarjeta”, entre el 1860 i el 1864. Signaven les seves targetes de visita com a “Unal Hermanos, fotógrafos” en la part frontal (Fig. 2) i, en alguna ocasió, “Taller de fotografia de Unal Hermanos” imprès al revers, sense que en cap de les que he pogut veure hi consti una adreça on situar aquest taller, cosa que fa pensar que en aquells primers anys actuaven exclusivament com a fotògrafs ambulants, sense una galeria estable oberta al públic en cap ciutat. Tot i així, es pot suposar que vivien al domicili dels pares, a Barcelona, i que hi disposaven d’una habitació amb un taller fotogràfic, que no requeria una gran inversió. Totes les fotografies d’aquesta època que he pogut situar geogràficament són de famílies residents a la comarca del Penedès, inclòs el reportatge fotogràfic sobre els castells dels Xiquets de Valls a Vilafranca del Penedès fet cap a 1862 (Fig. 3).

Fig. 3: Castells dels Xiquets de Valls a Vilafranca del Penedès, 1862-1864.
Reproducció d’una Carte-de-visite d’Unal Hermanos per Pere Català Pic
Col·lecció particular

Els fotògrafs ambulants ens han deixat un cert rastre fotogràfic perquè resseguien les fires i les festes de les poblacions on els era més fàcil arribar amb els feixucs camins carreters de l’època, però han deixat molt poques petjades documentals. Les estades a les poblacions acostumaven a ser breus i sovint les feien sense demanar-ho per escrit a l’autoritat administrativa. Divulgaven la seva presència a través d’anuncis o gasetilles breus a la premsa local, quan n’hi havia, o en fulls volants, on moltes vegades no feien constar ni el nom del fotògraf, o pel pregoner de la població visitada. En el cas dels Unal, el fet de ser tres germans els implicats en el negoci inicial, segurament els servia per poder actuar en diversos llocs a la vegada amb el mateix nom. Tot i això, la firma comercial “Unal Hermanos” té una durada relativament curta, gairebé efímera, com de fet els passava a molts fotògrafs en aquells anys de transició de la dècada dels cinquanta a la dels seixanta del segle XIX, moment en que es va produir una radical transformació del negoci fotogràfic.

Perquè es va produir a la segona meitat de la dècada dels cinquanta aquesta revolució en el comerç de la fotografia? El protagonista d’aquest canvi, en aquest cas, va ser el francès André Adolphe Eugène Disdéri (París, 1819 – 1889). “Dotat d’un sentit comercial poc corrent, Disdéri va veure ben aviat que el preu que en aquell moment valia un retrat fotogràfic (en placa, en vidre o en paper) només era assumible per les butxaques més potents, el que reduïa considerablement el negoci. A més, el daguerreotip i l’ambrotip eren peces úniques que no admetien la reproducció com a tals, i els grans formats en paper tampoc facilitaven la seva reproducció. La perspicàcia comercial de Disdéri el va fer adonar que per augmentar la base clientelar dels fotògrafs, per facilitar l’accés de la classe mitjana al retrat fotogràfic, per fer crèixer el negoci en definitiva, s’havia de reduir considerablement el format dels retrats i buscar la manera de facilitar-ne la seva reproducció.” (Martí, 2014).

Disdéri va patentar el 1854 un nou format fotogràfic que va abaratir considerablement el cost d’un retrat. El 1859 aquest nou format i la galeria de Disdéri a París van rebre el favor de l’emperador Louis-Napoleon Bonaparte, Napoleon III, i la popularització de la carte-de-visite és va convertir en un fenòmen imparable en una gran part dels països occidentals. En el curt espai de temps que va del 1859 al 1862, la fotografia comercial, el retrat de galeria, va viure una de les transformacions més importants de la seva història. No cal analitzar gaires dades per veure la importància dels canvis per a l’incipient sector comercial que s’estava configurant. Fixem-nos només en una dada, i és que el 1854 a Barcelona hi havia cinc galeries fotogràfiques estables: Napoleon, Ignasi Mariezcurrena, Franck de Villecholes, Mattey i Bellver, i possiblement alguna altra. Difícilment es trobaria cap galeria estable a la resta de les ciutats catalanes. El denominador comú dels fotògrafs que havien exercit fins aleshores, els daguerreotipistes, havia estat i encara era l’ambulància, la curta estada i, com a molt, el retorn a la mateixa població al cap d’un temps Era habitual l’anar i venir i sempre estar de pas, però en cap cas obrir un negoci que encara no tenia estabilitat i al que només podien accedir com a clients els membres de l’alta burgesia, els aristòcrates, els industrials, els comerciants i els grans propietaris. Fer-se retratar no estava a l’abast de gaires butxaques.

Deu anys més tard, el 1864, a Barcelona hi havia més de quaranta galeries obertes,^[8] la majoria de les quals ja pagaven impostos per mantenir la seva activitat comercial.^[9] També hi havia galeries obertes en algunes de les grans ciutats catalanes: Figueres (Font, Ibáñez), Girona (Massaguer, Boadas), Manresa (Benet Cabanes), Tarragona (Torres), Reus (Martínez), Lleida (Camps). El negoci experimentava una gran pujança i la competència també. Les noves galeries necessitaven nous operadors i bons directors del taller, i molts dels fotògrafs ambulants van optar per assegurar-se la feina i entraven a treballar com a operaris qualificats a les galeries amb més expansió de la capital catalana. Aquest va ser, amb tota probabilitat, el destí dels germans Unal, i com a conseqüència d’això, la desaparició de la seva primera firma comercial, “Unal Hermanos”.

Amb tot, si que és bo incidir en el fet que podria ser possible que haguessin preparat un estudi a casa dels seus pares. A principis de la dècada dels seixanta vivien al número 89 del carrer del Conde del Asalto. Aquesta suposició està avalada en el fet que són moltes les targetes de visita dels primers anys de la seva divulgació (1858-1862) en què no hi consta ni el fotògraf ni l’adreça.

Fig. 4: Amís Unal Alà, 1900-1913. Fotografia Unal (Girona)
Ajuntament de Girona (CRDI)

AMÍS UNAL A FIGUERES (1864 – 1865)

Des de la desaparició del nom comercial “Unal Hermanos” no passaria gaire temps sense tenir notícies de l’activitat fotogràfica dels Unal. A finals de 1864, quan el sector estava en el zenit de la seva expansió com a conseqüència de l’enorme popularització de la carte-de-visite, es va publicar un anunci al periòdic bisetmanal de Figueres El Ampurdanés, mitjançant el qual es feia saber a la població que un operari d’una important galeria fotogràfica de Barcelona oferia els seus serveis durant un mes per fer retrats fotogràfics:^[10]

“RETRATOS EN FOTOGRAFIA DE TODOS TAMAÑOS. Se halla en esta de Figueras uno de los operarios del acreditado taller Fotografia Española,^[11] situado en Barcelona, en el pasage de Colon, núm. 2, el cuàl permanecerà todo el presente mes de Noviembre al Servicio de las personas que gusten honrarle con su asistencia. El taller se hallarà abierto todos los dias, aunque esté nublado, desde las 9 de la mañana à las 4 de la tarde, en la calle de Aviñonet, núm. 17, piso 2º.”

És tracta de l’anunci típic d’un fotògraf ambulant que s’oferia per retratar durant un període de temps limitat que anirà prorrogant en funció del favor comercial que obtingui dels figuerencs i que tindrà el negoci obert al públic pràcticament de sol a sol. És normal que en un primer moment no hi consti el nom de l’operari ja que devia ser totalment desconegut a la població, però per les notícies que aniran apareixent posteriorment, sabem que aquest no era altre que Amís Unal Alà (Fig. 4)

El que pot cridar més l’atenció d’aquest anunci, és el fet que una galeria comercial de Barcelona decideixi establir-se, encara que sigui temporalment, en una ciutat tan allunyada de la capital catalana. Aquest fet s’ha de circumscriure en l’extraordinària expansió que estava experimentant el comerç de la fotografia en aquells primers anys de la dècada dels seixanta com a conseqüència de la popularització del format targeta de visita, un format que serà hegemònic al llarg de les tres dècades següents i que es mantindria operatiu fins els incis del segle XX, quan el format “targeta postal” s’imposaria i escombraria la totalitat dels formats del segle XIX.

El cas de l’obertura de la sucursal de la Fotografía Española a Figueres, no és un fet aïllat. El mes de juliol d’aquell mateix any 1864, el fotògraf Joan Martí^[12] va desplaçar dos operaris i el seu germà Manuel Martí a fer temporada a Tarragona,^[13] ciutat en la qual Moliné y Albareda van obrir una sucursal el mes de setembre d’aquell mateix any.^[14] L’any següent Fotografía Española obrirà una sucursal a Vic.^[15] Tot plegat són símptomes del posicionament pel territori que estaven temptejant les grans galeries de Barcelona a la recerca de nous mercats o amb el simple ànim de tenir-hi una presència pública que els servís de reclam publicitari per a la galeria central de Barcelona.

Fixem-nos que no només alguns dels principals estudis de fotografia planten sucursals pel territori, sinó que alguns dels fotògrafs que hi obren galeria s’afanyen a anunciar que són ex-operadors d’alguns dels estudis de més nom de Barcelona. És el cas de Miguel Martínez, a Reus, que es publicitaria com a “discípulo de Albareda y Moliné”, o el cas d’Antoni Pérez a Figueres, que a finals de 1862 s’anunciava amb el reclam d’haver “trabajado mucho tiempo con los Sres. Moliné y Albareda, de Barcelona”.^[16] Aquests detalls són els que ens informen que aquestes galeries ja eren conegudes lluny de la capital catalana, perquè els reusencs i els figuerencs ja hi acudien a fer-se retratar.

Quan Amís Unal va arribar a Figueres, que aleshores tenia una població de poc més de deu mil habitants, no era una ciutat òrfena de fotògrafs. Aquell mateix any hi havien tingut un estudi fotogràfic obert el manresà Pau Font, Elies Ibáñez i Antoni Masferrer, i el mateix dia que Amís Unal publicava el seu primer anunci a la premsa local, un altre competidor hi anunciava la seva estada que es prolongava des de feia algunes setmanes, Mr. Galtier, un fotògraf ambulant francès que en els darrers anys estava recorrent la geografia peninsular (León, Santander, Còrdova, Cartagena, Palma de Mallorca, Maó, Figueres, etc). No podem oblidar que la capital de l’Empordà era porta d’entrada de la veïna França, i per tant els fotògrafs francesos que accedien a la península ibèrica, normalment camí de la cort, devien fer-hi parada de més o menys llarga durada, quan hi anaven i quan en tornaven.

Fig. 5: Retrat de noia, 1865. Carte-de-visite. Unal y Font (Figueres)
Col·lecció Jep Martí

A Figueres el negoci d’Amís Unal devia donar bons resultats, i aquella primera estada anunciada per un mes es va anar allargant durant els mesos de desembre i gener de l’any següent. Cap a finals de gener va anunciar a la premsa local que estava preparant una nova galeria, l’obertura de la qual es va produir a primers de febrer: “se abrirà al publico el taller fotogràfico de los Sres. Unal y Font, sito calle de Aviñonet núm. 17, piso 2º.”^[17] Tot i així, hi ha alguna cosa que grinyola, que no acaba d’encaixar. La galeria sempre va estar instal·lada al número 17 del carrer Avinyonet (actual carrer Pep Ventura), que és on l’havia tingut la Fotografía Española, i ara “Unal y Font”. Les poques targetes de visita que he pogut veure de Pau Font i de la companyia “Unal i Font”, mostren un espai molt senzill, sempre amb el mateix terra, una cadira i una cortina (Fig. 5). Segurament, quan anuncien una nova galeria s’ha d’interpretar que es tracta d’una nova societat fotogràfica que ja no dependrà de la Fotografia Española de Barcelona. Sigui com sigui no sembla que aquesta societat tingués una llarga vida. No va deixar rastre a les notaries de Figueres, i a partir de l’any següent la galeria de Pau Font al número 17 del carrer Avinyonet va continuar acollint nous fotògrafs ambulants: Lecrerg,^[18] Bonaventura Aranols, Gustavo Fontana.

A principis de 1866 Amís Unal tornava a ser a Barcelona, on va demanar a l’Ajuntament que l’autoritzés a construir “una galería fotográfica de madera y cristales en la azotea” de la casa on vivia, al número 16 del carrer Conde del Asalto (actual carrer Nou de la Rambla).^[19] L’ajuntament de Barcelona va autoritzar-ne la construcció, amb les següents condicions: “que la galeria no esceda de cuatro metros en su parte más alta; que la construya de hierro, madera y cristales, y que no la dedique a otro uso que al de taller de fotografía haciéndola desaparecer tan luego deje de utilizarse”. El permís va ser lliurat a primers d’abril al seu germà Octavi, perquè Amís es trobava absent de la capital. Una absència que segurament era deguda a l’anada cap a Girona. No sabem si aquesta galeria del carrer Conde del Asalto es va arribar a construir, o no. No hi ha constància que en aquesta adreça hi hagués exercit cap fotògraf. La galeria més propera la va tenir Joan Cantó, al número 18 d’aquest carrer a principis dels anys setanta, però no era al terrat, sinó al primer pis. Sembla clar, però, que en aquesta època Octavi Unal si que es dedicava a la fotografia, com ens ho demostra la llibreta “Recopilación de fórmulas para optener varios opjetos, recojidas por Octavio Unal. Barcelona, 1 de Enero de 1867”,^[20] una bona part de la qual són fórmules de procediments fotogràfics (Fig.6).

Fig. 6: Pàgina de la llibreta d’Octavi Unal Alà, amb dues fórmules per preparar el col·lodió. 1867
Arxiu Municipal de Girona. Fons Unal

1866: LA PRIMERA ARRIBADA A GIRONA

Segons Emili Massanas (Massanas, 1998: 107) quan Amís Unal va arribar a Girona el 1866 després de deixar l’estudi de Figueres, va entrar a treballar d’operador al taller fotogràfic que Joaquim Massaguer^[21] havia establert al número 2 de la travessia de les Dones (actual carrer Lluís Batlle), amb entrada pel número 9 del carrer de les Dones (actual carrer Oliva i Prat). La seva primera residència coneguda a Girona,^[22] el 1866, era una de les habitacions de l’entresòl del número 2 de la plaça de la Princesa (actual plaça de la Independència).^[23]

Pocs mesos després, ja el 1867, Amís Unal hauria format una societat amb Luís Antonio Belluga Nevado.^[24] Van obrir una galeria a la travessia de l’Auriga de Girona, a la casa de Josep Quet, però aquesta societat amb prou feines va durar els mesos d’estiu perquè segons diu Massanas, una tempesta va desfer la seva galeria.

Unes setmanes després d’anar-se’n a l’aigua la societat amb Belluga, el 17 de setembre de 1867, Amís Unal i el figuerenc Tomàs Marca^[25] van signar amb Maria Ignàsia Solés i Massó un contracte de lloguer per 3 anys, a raó de 1.200 rals anuals, d’un terreny de 50 pams quadrats a l’horta que ella tenia a Girona, amb entrada pel número 3 de la plaça de la Princesa. El terreny els el llogava exclusivament per construir-hi una galeria fotogràfica que ells havien de costejar.^[26] Aquesta és en síntesi la informació del contracte signat, que també inclou altres detalls com la manera de fer efectius els pagaments.

La galeria que s’havia de construir en aquest lloc a càrrec del paleta gironí Salvador Pou^[27] havia de tenir la següent estructura: “un salón de recibo y dos aposentos de trece palmos de altura; la galería de catorce palmos de alto y un escusado conduciendo las aguas pluviales con canalera, todo rebozado y enlucido por ambos lados, debiendo las paredes ser de ladrillo doble, llamado mahó, puesto de canto, unido con yeso, formando en cada ángulo de los aposentos un pilar para mayor solidez del edificio”.^[28]

En el moment de construir la galeria fotogràfica al número 3 de la plaça de la Princesa, a les cases ja edificades hi vivien famílies de menestrals (fusters, ebenistes, sastres, sabaters), estudiants (en tres pisos hi havia habitacions llogades a estudiants), propietaris, comerciants, empleats de l’administració (telègrafs, jutjats), professors, el registrador de la propietat, etc. la majoria dels quals no eren nascuts a Girona. Volem destacar, entre els empadronats a la plaça, l’arquitecte Martí Sureda, autor del projecte d’urbanització, i dues famílies estretament relacionades amb els negocis fotogràfics que durant aquesta dècada dels seixanta es van desenvolupar a la plaça de la Princesa: la família de Josep Boadella Palet, al número 2, i la família d’en Lluís Dalmau Vim, al número 14, domiciliats i propietaris de les cases respectives.

Fig. 7: Retrat d’home, 1868-1870. Carte-de-visite. Unal y Marca (Girona)
Col·lecció Jep Martí

Tot plegat posa de manifest que la iniciativa de Tomàs Marca i Amís Unal per construir una galeria en aquest indret, no va ser una casualitat, sinó una decissió molt meditada. Fixem-nos que la construcció es feia en una planta baixa, aïllada, expressament pensada com a tal, i a l’eixample d’una ciutat que, en aquesta època, amb prou feines superava els 15.000 habitants. Cal considerar l’expressa construcció d’una galeria fotogràfica d’obra en una planta baixa, el 1867, com a un fet totalment inusual i extraordinari. Certament que es coneixen en altres ciutats galeries fotogràfiques situades en jardins, però gairebé sempre es tracta de construccions provisionals i fàcilment desmuntables, mentre que aquesta es feia per durar.

La societat Unal y Marca (Fig. 7) va durar escassament tres anys, però va deixar prou empremta fotogràfica per pensar que comercialment els va anar bé. La fi de la societat podria haver estat deguda al fet que Tomàs Marca contragués matrimoni i canviés el lloc de residència. Fins aleshores havien viscut plegats tota la família Marca (mare i germanes) i Amís Unal, a la plaça de l’Oli, però el 1870 Tomàs Marca i la seva esposa van passar a viure al segon pis de la casa número 3 de la plaça de la Princesa, on tenien l’estudi fotogràfic al jardí. A més, Joaquima Jover, la seva esposa, també hi consta com a fotògrafa. El mes d’abril de 1870 la premsa^[29] de Girona anunciava que la companyia Unal i Marca s’havia desfet, i que Tomàs Marca mantenia obert l’establiment a la plaça de la Independència, on el va tenir, si més no, fins el 1873.

Tot i el que acabem d’explicar, cap a finals de 1870 la premsa de Figueres va publicar un breu en què s’informava que “Los señores Unal y Marca, fotògrafos de Gerona tratan de establecer una sucursal en esta villa, en la fotografia que era de Augusto Fontana de la calle de Aviñonet.”^[30] D’aquesta sucursal no n’he pogut trobar cap altra referència, i no crec que es tracti d’un error com havia apuntat en una ocasió anterior. Podria ser que aquesta hagués estat la seva intenció, però que els motius que els van portar a trencar la societat els impedís realitzar aquest projecte.

Fig. 8: Retrat d’una família, 1870-1873. Carte-de-visite. El Fénix. Unal y Polbach (Figueres)
Col·lecció Jep Martí

Finalment, la societat que farà retornar a Figueres Amís Unal va ser la que va constituir amb Magí Polbach. El 1871 els trobem domiciliats, ambdós, al segon pis del número 17 del carrer Avinyonet de Figueres,^[31] amb poc més d’un any de residència a la ciutat, en el mateix domicili on havia tingut la primera galeria. Amb ells hi figura empadronat Josep Naló, de Girona, un pèl més jove i també fotògraf, el que em permet interpretar que la galeria la deurien portar entre els tres. Es feien anomenar El Fénix, taller de fotografía de los SS. Unal y Polbach (Fig. 8), com si volguessin manifestar que es tractava del renaixement de la galeria. En qualsevol cas, aquesta associació tampoc va tenir un llarg recorregut, com totes les anteriors en les quals havia participat Amís Unal.

El 1874 Amís Unal tornava a ser a Barcelona, on el 15 de gener va contraure matrimoni amb la barcelonina Maria Teix March.^[32] Aquest matrimoni no va tenir descendència. Aquell any, doncs, la societat Unal y Polbach s’havia acabat. Cap a finals d’any, Magí Polbach^[33] es va instal·lar a Sant Feliu de Guíxols, a l’estudi fotogràfic que hi havia tingut Joan Gironès, després de la mort d’aquest el novembre de 1874 (Roldós, 2002; Roldós, 2004). No va ser l’última vegada que Amís Unal i Magí Polbach van estar relacionats per negocis fotogràfics. Durant alguns anys, Polbach es va dedicar a l’ensenyament, però cap a finals de 1879 va tornar a obrir una galeria fotogràfica a Girona, al número 2 de la plaça de les Cols amb el nom de Fotografía Universal. La va mantenir oberta fins el 1882, any en que se’n va fer càrrec Amís Unal, i Polbach retornava a l’escola a fer de mestre. A partir de l’aventura figuerenca amb Magí Polbach, Amís Unal no va tornar a tenir cap altra relació fotogràfica amb Figueres, i s’acabà establint definitivament a Girona el 1880, on consolidà l’etapa més llarga i fructífera de la seva vida dedicada a la fotografia.

Dues dècades més tard, el 1901, es produí un succés que va canviar el curs dels esdeveniments per als fotògrafs Unal. A primers de desembre d’aquell any moria a Barcelona, als seixanta-dos anys, Octavi Unal Alá.^[34] Aquest fet, l’edat d’Amís Unal i que no tingués descendència per continuar el negoci, devia provocar la reunificació familiar a Girona. L’arribada d’Octavi Unal Ricomà (Fig. 9)(fill d’Octavi Unal Alà) a Girona es devia produir entre 1905 i 1906,^[35] amb la seva esposa, Isidra Anchelergues i el seu fill Octavi, i instal·laren la seva residència a casa del seu oncle Amís. El 1911, al quart pis del número 7 del carrer Abeuradors,^[36] hi vivia el matrimoni format per Amís Unal i Maria Teix, un germà d’ella, Joan Teix, el matrimoni format per Octavi Unal Ricomà i Isidra Anchelergues, i l’Emili Unal Ricomà, aleshores encara solter. Els dos nebots d’Amís hi consten com a fotògrafs. Aquest rebia un cop de mà prou important a la galeria fotogràfica, com per retirar-se del negoci al cap de poc temps.

El 18 de febrer de 1913 moria a Girona Amís Unal Alá. Abans de finir el 1913 va néixer a Girona Isidre Unal Anchelergues, el segon fill d’Octavi Unal Ricomà i Isidra Anchelergues Cunchillos. Anava agafant cos la tercera generació dels fotògrafs Unal.

Autoretrat d’estudi d’Octavi Unal Ricoma.
CRDI. Ajuntament de Girona

LES NOVES GALERIES DELS UNAL

S’acabava un cicle i en començava un altre que no hem d’interpretar com un simple canvi de fotògraf. La mort d’Amís Unal produÍ un relleu generacional que va permetre a la galeria fotogràfica dels Unal a Girona entrar definitivament al segle XX. Els nebots es fan càrrec de la galeria, i conscients que els temps havien canviat des que Amís instal·lés la galeria al terrat del número 7 del carrer Abeuradors el 1880, s’imposaren traslladar-la a peu de carrer. Ja no era necessari tenir la galeria en un terrat per tenir llum suficient a l’estudi. Feia anys que l’electricitat havia arribat a Girona, i una galeria fotogràfica que volgués subsistir necessitava apropar-se als ciutadans, eliminar els llargs trams d’escales d’accés fins arribar al terrat i oferir les màximes comoditats possibles. El primer dia de gener de 1916 s’anuncià per primera vegada a la premsa de Girona, la nova botiga de fotografia Electro Fotógrafo (més endavant Electro Fotográfico) al número 7 de la plaça de la Constitució (després plaça de la República i plaza de España, i actual plaça del Vi) i, lògicament, ho va fer amb el reclam de la comoditat. S’iniciava un nou període de prosperitat per a la galeria dels Unal.

En un primer moment, suposem que mentre els nebots van treballar junts, els Unal van mantenir oberta la galeria del carrer Abeuradors i la de la plaça de la Constitució. Al dors de les seves fotografies, ja de format targeta postal, hi constaven les dues adreces. El mes de març de 1920, Emili Unal Ricomà va deixar la galeria de la plaça de la Constitució en mans del seu germà Octavi i va emprendre el seu propi camí professional obrint una nova galeria al número 12 del carrer dels Ciutadans. La va anomenar Fotografía Ideal, però per les circumstàncies que fossin, no va tenir una durada gaire llarga. Tot sembla indicar que l’Emili Unal va marxar de Girona a cavall de 1925 i 1926.^[37]

ELS UNAL TORNEN A FIGUERES (1922)

Mentrestant, l’abril de 1922, Octavi Unal Ricomà va obrir una sucursal a la part alta de la Rambla de Figueres, indret conegut aleshores com la Placeta (actual número 12 de la Rambla) (Fig. 10 i 11). La premsa de Figueres va rebre amb entusiasme l’obertura d’aquesta galeria. “Ha cridat fortament l’atenció del públic, el magnífic establiment fotogràfic que n’Octavi Unal ha establert en la part alta de la nostra gaia Rambla. Sense regateigs, es pot assegurar que es un model de presentació dintre el seu gènere i que es mereixedor d’ocupar l’excel·lent lloc que en la nostra Rambla ocupa. Felicitem al senyor Unal, i esperem que el públic correspondrà l’esforç que significa la seva empresa.”^[38]

Fig. 10: Façana de la Fotografia Octavio Unal (Figueres), ca 1922. Autor desconegut
INSPAI, Diputació de Girona

Un dels interrogants més difícils d’esvair de les galeries fotogràfiques és saber amb quin personal comptava el fotògraf titular de l’establiment. De fet, moltes vegades l’empresari ni tan sols era fotògraf. En aquest cas, una idea dels operadors que l’Octavi Unal Ricomà va tenir a les galeries de Girona i Figueres, ens la dóna un accident que van tenir amb el cotxe anant de Port de la Selva a Llançà. El conductor del vehicle era Juli To Amat, “dependiente del señor Unal”,^[39] localitzat com a fotògraf a Girona, si més no, entre el 1919 i el 1926. Un altre acompanyant era Josep Marsal Ayet, també dependent de l’Octavi Unal. Sembla que l’únic que va prendre mal en l’accident va ser Isidre Unal Anchelergues, fill de l’Octavi, que aleshores tenia deu anys i que uns anys després es va fer càrrec de la galeria de Figueres fins la seva mort, ocorreguda el 14 de març de 1943.^[40]

L’obertura d’aquesta sucursal a Figueres dóna una clara idea que el negoci de l’Octavi Unal prosperava. Dues galeries obertes permanentment en ciutats diferents feien necessaris operadors qualificats per satisfer els clients de Girona i Figueres. Podem dir que ell es movia entre una ciutat i l’altra, com sembla evidenciar-ho el fet d’involucrar-se personalment en activitats a Figueres que directament o indirectament promocionaven el seu negoci. El 1925 va participar activament i formà part del jurat del concurs de fotografia organitzat pel Centre d’Excursions i Esports de Figueres, amb motiu de l’Exposició Regional d’Art Fotogràfic, concurs que va adjudicar el premi d’honor a qui temps a venir serà un reconegut fotògraf, Antoni Arissa. A finals de 1928 va organitzar un curiós concurs de bellesa, en el que estaven “incloses totes les senyoretes residents en aquesta ciutat. Tots els joves poden votar sis senyoretes, anotant llurs noms a les paperetes que a la mateixa Fotografia es faciliten, i dipositant-les fins el dia 31 de desembre corrent al buçó col·locat al mateix establiment.”.^[41] Les tres guanyadores del concurs van ser obsequiades amb ampliacions fotogràfiques del seu propi retrat.

És molt probable que la galeria de Figueres fos regentada per Octavi Unal Anchelergues a partir del 1928, any en què hi fixa la seva residència. El 24 d’abril de 1930^[42] neixia a Figueres el seu primer fill, Octavi Unal Teixidor, iniciador de la quarta generació dels fotògrafs Unal. La família migraria de Figueres poques setmanes després d’acabada la guerra civil per tornar cap a Girona.^[43] Aleshores la galeria va quedar en mans del seu germà Isidre, fins que va morir el 1943. Els dos anys següents (1944 i 1945) la fotografia Unal de Figueres va tornar a mans d’Octavi Unal Ricomà,^[44] fins que el 1946 va passar a ser regentada pel fotògraf figuerenc Melitó Casals Casas i adoptà el nom “Fotos Meli”, molt popular a la capital de l’Empordà en les dècades següents.

Fig. 11: Façana de la Fotografia O. Unal (Figueres), després de la reforma, 1929 – 1936. Octavi Unal Ricomà
CRDI. Ajuntament de Girona

BIBLIOGRAFIA

Jep MARTÍ, 2014, “Notes sobre la carte-de-visite. Arribada i popularització a Barcelona i Madrid (1854-1862)”. A:

Jep MARTÍ, 2015, “Els Unal, fotògrafs de dues centúries (1860-1983”. A: Fotografia Unal, Girona: Ajuntament de Girona / Rigau editors.

Emili MASSANAS BURCET / Dolors GRAU FERRANDO (curadora). 1998. Fotògrafs i editors a les comarques de Girona (1839-1940). Girona: Diputació de Girona.

Agustí ROLDÓS. “Història breu de la fotografia a Sant Feliu. La dèria del col·leccionisme, fotògrafs i fotografies. Capítol I: Els inicis (1860-1899)”. Àncora, 2002 desembre 19, pp. 24-25.

Agustí ROLDÓS. “Fotògrafs guixolencs. Joan Gironès i August Guyot, els inicis”. L’Arjau (Sant Feliu de Guíxols), 2004 febrer, pp. 13-14.

José Oriol RONQUILLO, 1853, Diccionario de Materia mercantil, industrial y agrícola, que contiene la indicación, la descripción y los usos de todas las mercancías, Barcelona, Imprenta de D. Agustín Gaspar.

Manuel SAURÍ / José MATAS. 1849. Manual Histórico-Topográfico Estadístico y Administrativo ó sea Guía General de Barcelona, Barcelona : Imprenta y Librería de D. Manuel Saurí.

^[1] Aquest article va ser escrit el 2016 per a un cicle de conferències organitzat per l’Institut d’Estudis Empordanesos amb el títol La història de la fotografia. La fotografia que fa història. El conjunt de les xerrades va ser publicat el 2017 per la mateixa entitat amb el títol La història de la fotografia a l’Empordà. El text que avui publico és bàsicament el mateix, amb la incorporació d’algunes dades que he sapigut posteriorment. Podeu ampliar la informació sobre els fotògrafs Unal a: Jep MARTÍ, 2015, “Els Unal, fotògrafs de dues centúries (1860-1983)”, a: Fotografia Unal, Girona, Ajuntament de Girona / Rigau editors.

^[2] El Café (Barcelona), 27 de març de 1889. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB).

^[3] Arxiu Municipal de Valls (AMV). Fons Baldrich-Coll. Carta de Ramon a Asunción, 13 de febrer de 1862.

^[4] Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB). Registre civil de naixements, 1842. Consultat en línia el juny de 2015. [https://familysearch.org/pal:/MM9.3.1/TH-1-11202-13888-51?cc=2015324&wc=98S3-JWL:335015101,335015102,335442301]

^[5] Dades consultades en línia, el juliol de 2015, a: http://comm.genealogie.fnaa.free.fr/actes/acte_mari.php?xid=137925&xct=7128

^[6] Oficina Española de Patentes y Marcas. Arxiu Històric. Base de dades de sol·licituds de Privilegis d’Invenció (1826-1878). Consulta feta en línia el 10 de juliol de 2015. [http://historico.oepm.es/archivohistoricow3c/index.asp?idm=es&page=privilegios#formulario_privilegios]

^[7] Biblioteca de Catalunya (BC). Fons de la Junta de Comerç. Llibre de Matrícules, 1835- 1850.

^[8] Sense ànims de ser exhaustiu: Bellver, Napoleon, Moliné y Albareda, Franck y Wigle, Magistris, Marton, Ignasi Mariezcurrena, Mattey, Cousseau, A. Esplugas, F. Fernández, Hostenc, Grandin, Joan Martí, Cramer, Gualtieri, L. Rovira, Rovira y Duran, Corbin, Orfila, Viñas, Casulleras, O. Audouard, Kieger, Rodamilans, Guyot, Cruxent, Morera, Larauza, P. Fàbregas, Pujada, Arenas, Bisinger, Munté, Vinardell, Cantó, Joan Ventura, M. Sala, d’Avicce, G. Casulleras, R. Roig, Cort, Cruxent, Jaume Ventura, Fotografía Española, Fotografía del Liceo.

^[9] Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). Hisenda. Contribució Industrial. (1863-1864). Relaciona vint estudis fotogràfics que pagaven l’impost, que pel període següent (1864-65), passarà a vint-i-set.

^[10] El Ampurdanés (Figueres), 6 de novembre de 1864, p. 4.

^[11] La galeria Fotografía Española va obrir a Barcelona el 1862 , i va tenir un gran prestigi al llarg de la dècada dels seixanta, tot i que va canviar sovint el fotògraf titular.

^[12] Vegeu Joan Martí Centellas. “Bellezas de Gerona”, 1877. Girona : Ajuntament de Girona, 2008.

^[13] Diario de Tarragona (Tarragona), 21 de juliol de 1864, p. 4.

^[14] Diario de Tarragona (Tarragona), 11 de setembre de 1864, p. 4.

^[15] Eco de la Montaña (Vic), 19 d’octubre de 1865, p. 4.

^[16] El Ampurdanés (Figueres), 28 de desembre de 1862, p. 4.

^[17] El Ampurdanés (Figueres), 29 de gener de 1865, p. 4.

^[18] Crec que Mr. Lecrerg, o Leclercg, ha de ser el mateix retratista i pintor que el 1862 era a Las Palmas de Gran Canaria, i que després de Figueres trobem a Barcelona fent companyia amb el fotògraf Milà, al número 10 del carrer Escudillers, i que el 1872 s’establirà pel seu compte com a pintor retratista al carrer Ample de la capital catalana.

^[19] Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB). Llicències d’obres. 1866. Expedient 1723-C. “Expediente de permiso impetrado por don Amis Unal para construir un taller fotográfico en el terrado de la casa 16 de la calle del Conde del Asalto”.

^[20] AMG. Fons Amís Unal.

^[21] Joaquim Massaguer Vidal (Torroella de Montgrí, 1816 – Girona, 1888). Comerciant. Industrial. Polític liberal. Va ocupar l’alcaldia de Girona en diverses ocasions. Quan vaig escriure aquest text compartia l’opinió de l’Emili Massanas (1998: 85) de que segurament no havia fet mai de fotògraf. Després han aparegut noves dades que ens permeten afirmar que el 1858 ja feia de daguerreotipista a Girona. Vegeu: Jep MARTÍ, “Galeries fotogràfiques a la ciutat de Girona”, a: Fotografia Girona (II). Creació, tècnica i memòria. Girona: Ajuntament de Girona, 2018, pp. 9-41. https://cdn.girona.cat/sgdap/sgdapdocs/ConfAMGi_2018_Marti.pdf

^[22] Segons l’empadronament de 1867, l’1 de gener d’aquell any portava vuit mesos de residència a Girona. AMG.

^[23] Quan es va urbanitzar aquesta plaça, a cavall de les dècades dels cinquanta i seixanta del segle XIX, en l’espai que havia ocupat el convent de Sant Agustí, els gironins la van batejar popularment amb el nom de l’antic convent, tot i que el nom oficial va ser el de plaça de la Princesa. Xoca veure que en els empadronaments de l’època, en funció de l’origen dels estadants, és anomenada d’una manera o de l’altra. Per exemple, al número 2, casa propietat del gironí Josep Boadella, la família d’aquest està empadronada a la plaça de Sant Agustí, mentre que els estadants de l’entresòl, tots ells foranis, i entre ells Amís Unal, l’anomenen plaça de la Princesa.

^[24] Luís Antonio Belluga Nevado (Motril, Granada, ca 1816 – ?) Empleat a Hisenda: “Visitador de la Renta del papel sellado de la provincia de Gerona, 1859 – 1866”. Dades extretes dels empadronaments a Girona (AMG) i del full de serveis que consta al Ministeri d’Hisenda amb el codi: ES.28079.AHN/2.3.1.8.2.4//FC-Mº_HACIENDA,3170,Exp.169. Consulta feta al Portal de Archivos Españoles (PARES), el 26 de juliol de 2015.

^[25] Tomàs Marca Anglada (Figueres, 1840-1842 – ?). En els padrons anteriors a l’associació amb Amís Unal no hi consta com a fotògraf.

^[26] Arxiu Històric de Girona (AHG). Fons notarials. Districte de Girona. Notari Joan Palet i Ferrer. Llibre Gi-11/708, Protocol 358.

^[27] Salvador Pou i Prats vivia al número 5 de la plaça de Sant Agustí. AMG. Padró d’habitants de 1866.

^[28] AHG. Fons notarials. Districte de Girona. Notari Jsep Casadevall. Llibre Gi-4/862, Protocol 634.

^[29] El Vigilante (Girona), 21 d’abril de 1870, p. 4.

^[30] El Ampurdanés (Figueres), 29 de desembre de 1870, p. 4.

^[31] AMF. Padró d’habitants de 1871.

^[32] AMCB. Registre Civil de Matrimonis, 1872 – 1875. Consultat en línia el juliol de 2015: https://familysearch.org/pal:/MM9.3.1/TH-1-9722-49162-9?cc=2015324&wc=3LSY-VZ9:335015101,335015102,335434201

^[33] Magí Polbach Soler (Girona, 1842 – ca 1902). Podem documentar que va exercir de fotògraf a Figueres (Unal i Polbach, 1870-1874), a Sant Feliu de Guíxols (Magín Polbach, i Bertran y Polbach, 1875-1877); i a Girona (Fotografía Universal de Magín Polbach, 1879-1881). A partir del 1882, després d’obtenir el títol de mestre elemental, es va dedicar a l’ensenyament.

^[34] La Vanguardia (Barcelona), 3 de desembre de 1901, p. 3.

^[35] Si fem cas de les successives inscripcions al padró d’habitants de Girona, on normalment es fan constar els anys de residència a la ciutat, tant podria ser que arribés el 1905 o el 1906.

^[36] AMG. Padró de l’impost de cèdules personals, 1911. Consultat en línia l’agost de 2015. https://familysearch.org/ark:/61903/3:1:9396-CNQ3-C

^[37] El 1925 encara consta al padró de l’impost de cèdules personals, però ja no hi consta el 1926. AMG. Padró de l’impost de cèdules personals, 1925 i 1926. Consultats en línia l’agost de 2015. https://familysearch.org/ark:/61903/3:1:9396-H1LR-6

^[38] Empordà Federal (Figueres), 8 d’abril de 1922, p. 3.

^[39] Diario de Gerona (Girona), 23 abril 1924, p. 6. Emili MASSANAS (1998 : 106) l’anomena Juli To i Aruart, però en els padrons d’habitants de Girona hi consta com a Juli To Amat, nascut a Barcelona i amb residència a Girona des del 1919.

^[40] Arxiu Municipal de Figueres (AMF). Fitxes personals de la Matrícula Industrial.

^[41] La Veu de l’Empordà (Figueres), 8 de desembre de 1928, p. 7.

^[42] Empordà Federal (Figueres), 26 d’abril de 1930, p. 7.

^[43] AMF. Fitxes personals de la Matrícula Industrial. En aquestes fitxes personals dels individus que tributaven per aquest concepte, també hi consten les dades de filiació.

^[44] AMF. Matrícula Industrial, 1944, 1945 i 1946. El 1944 i el 1945 hi tributa Octavi Unal Ricomà, causant baixa aquest any. L’Any següent ja hi tributa en Melitó Casals. Sembla clar que l’Octavi es va fer càrrec del negoci, segurament amb un operari, fins que va trobar a qui traspassar-lo.

Etiquetes: Amís Unal, Barcelona, Carte de Visite, Figueres, fotografia antiga, Fotografia Unal, Girona, Jep Martí, Joan Unal, Octavi Unal Ricomà, targeta de visita, Unal