El pintor alacantí Vicente Rodes i la daguerreotípia

[Aquest text es correspon, amb algunes petites correccions i afegits, al publicat al catàleg de l’exposició “Vicente Rodes Aries. L’estudi del natural”, organitzada pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, i comissariada per Sergio Pascual Garneria i Pilar Tébar Martínez, que s’ha pogut veure al Museu de Belles Arts de Castelló, al Museu de Valls, al Museu de Belles Arts de València i al Museu de Belles Arts Gravina d’Alacant. El catàleg va ser editat pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana el 2018, i el text ocupa les pàgines 64 a 79]

 

El dia 23 de gener de 1858 moria d’una lesió cardíaca,[1] al quart pis del número 32 del carrer Escudellers de Barcelona, el pintor alacantí Vicente Rodes i Aries, després de trenta-vuit anys de residència a la ciutat comtal. Quan el sorprengué la mort ocupava el càrrec de Director General de l’Escola de Belles Arts, més coneguda com l’Escola de Llotja. “No era muy alto, era delgado. Hablaba siempre castellano. Llevaba antiparras. Vista serena, rígida, de grandes ojos inteligentes, su corbata de siete vueltas, su peinado con ondeados, hacia la frente, su boca ancha, su recta nariz y acentuadas facciones.”[2]

Retrat fotogràfic de Vicente Rodes Aries, 1845-1855. Daguerreotip de mitja placa o d’un terç de placa. Autoretrat? Col·lecció particular

Havent passat només dues setmanes de la seva mort, la seva filla, Júlia Rodes, casada des de feia poc més de dos mesos amb l’hereu de ca Moragas de Valls, Josep de Moragas, va fer un tracte amb el constructor de pianos maonés Antoni Lledó, establert a Barcelona des de feia uns quants anys, segons el qual aquest li havia de construir i lliurar el mes de juliol d’aquell any “un pianino vertical de sólida construcción, caja de chicranda con filetes de latón embutidos, teclado de marfil”, a canvi dels següents objectes que li eren lliurats per Júlia Rodes: “Un piano de mesa alemán […] Dos aparatos de daguerrotipo, uno de ½ placa y otro de ¼ […] Una plataforma de relojero […]”.[3] Si tenim en compte que la família Moragas – Rodes va conservar entre les seves pertinences una tercera càmera per fer daguerreotips d’un quart de placa -actualment en mans privades-, haurem de convenir que, a mitjans de la dècada dels cinquanta del segle XIX, disposar per al seu ús personal de tres càmeres de fer daguerreotips no deuria ser, al nostre país, un fet gaire corrent entre particulars. Si més no, no tenim coneixement de cap altre cas similar.

Rebut de la permuta de les càmeres de fer daguerreotips, 1858. Col·lecció Joan Dasca i de Moragas

Situar-nos familiarment és una manera de fer visibles tots els personatges que protagonitzen aquesta història. Vicente Rodes va nèixer a la ciutat d’Alacant el dia 2 de maig de 1783, segons consta en un certificat que conserva la família Moragas,[4] el contingut del qual és el següent: “Juan Flores Fuentes, como encargado del Archivo de la S.I. Concatedral de San Nicolás de Bari, de Alicante, Diocesis de Orihuela – Alicante. Hago constar que en el libro 43 de bautizos de este Archivo y al Folio 87, en la ciudad de Alicante en 4 de mayo de 1783 yo el Doctor Andrés Sala Teniente de Cura en la Parroquia de San Nicolás bauticé y puse los S.S. Oleos a un hijo de José Rodes Herrero y de Antonia Aries. Tuvo nombres Vicente, Athanasio, Buenaventura. Abuelos paternos Antonio y Vicenta Amoros. Maternos Athanasio y Esperanza Costa. Nació dos de Mayo a las 4 h. de la tarde. Padrinos Vicente Espí y María Antonia Selfa – consortes.”[5]

El 1816 es va casar amb Dolores Larroza Campos, nascuda el 10 de març de 1789 a València,[6] i l’any següent varen tenir el seu primer fill, Vicente Rodes Larroza,[7] que va morir a Humacao, Puerto Rico, el 1865. El 13 de gener de 1829 va nèixer a Barcelona la seva filla Júlia Rodes Larroza,[8] que el 1857 es va casar a l’església de Sant Miquel de Barcelona amb l’advocat Josep de Moragas i de Tavern.[9] L’any següent naixia a Valls, Fidel de Moragas i Rodes,[10] nét del pintor Vicente Rodes; el 1861 naixia el seu germà Vicenç.[11] El matrimoni va tenir més descendència, però només referencio aquests dos néts, Fidel i Vicenç, perquè seran els que més es preocuparan de mantenir viva la memòria del seu avi, fent de corretja de transmissió dels records familiars que en conservava la seva mare Júlia. La primavera de 1926, Fidel i Vicenç de Moragas, van impulsar la darrera gran exposició monogràfica que s’ha fet fins avui, de l’obra pictòrica de Vicent Rodes, a la Biblioteca Popular de Valls.[12]

Retrat de Júlia Rodes Larroza, 1845 – 1855. Daguerreotip d’un terç o d’un quart de placa. Vicente Rodes (atribuït). Col·lecció particular

La col·lecció de daguerreotips de la família Moragas – Rodes

Vaig escriure en una altra ocasió[13] que els daguerreotips que havia conservat la família Moragas – Rodes era una de les col·leccions familiars més importants de les que es coneixen a Espanya, i no me’n desdic. Tant per la quantitat, com per per la qualitat d’alguns d’ells, però sobretot pel contingut iconogràfic, la col·lecció és singular i excepcional.

Quan vaig tenir ocasió d’estudiar-la, el Museu d’Art Modern de Tarragona en conservava vint-i-un daguerreotips, dels quals tres tenien una imatge pràcticament invisible, que molt provablement s’havia esvaït amb el pas del temps o havien estat mal impressionats. Dels altres divuit, només en un hi constava haver estat realitzat en una galeria fotogràfica professional, la que Moliné y Albareda tenien al tercer pis del número 16 del carrer de n’Aroles, prop del carrer Ferran, de Barcelona. Es tracta d’un magnífic retrat estereoscòpic acolorit de Teresa de Tavern i Núñez-Pastor, consogra d’en Vicente Rodes, que s’ha de datar entre 1856[14] i els primers anys seixanta del segle XIX, moment en el que la pràctica daguerreotípica va anar desapareixent del mercat comercial a causa de la major acceptació dels retrats fotogràfics en paper, l’abaratiment d’aquests respecte dels daguerreotips i la moda imparable de la carte-de-visite.[15]

Dels altres disset daguerreotips, un és una vista urbana que representa el pati interior d’una illa de cases que s’ha identificat com els darreres de ca Moragas, a Valls, amb la façana posterior de ca Vives. La identificació d’aquests darreres és a hores d’ara molt complicada perquè, amb el pas del temps, han canviat substancialment. Fa més de cent cinquanta anys que es va prendre aquesta vista. Més enllà d’aquest fet, hi ha una situació que no s’ajusta a la realitat d’aquest espai interior. Els darreres de la casa de la família Vives i els darreres de la casa pairal dels Moragas -avui desapareguda- es confrontaven horitzontalment, l’una enfront de l’altra, i no al costat formant angle recte com es veu al daguerreotip, segons les descripcions publicades. Per tant, si realment es tractés d’aquest indret, la vista que ens ofereix el daguerreotip en qüestió estaria presa des d’una de les eixides posteriors de ca Serra de la Plana, la tercera família notable que tancava aquest pati urbà, i amb la que la família Moragas deuria mantenir, en aquella època, una excel·lent relació, com es desprèn de l’existència de retrats en carte-de-visite de membres de la família Serra als àlbums de retrats de la família Moragas,[16] i membres de la família Moragas a l’àlbum de retrats en carte-de-visite de la família Serra.[17]

Vista dels darreres de ca Moragas, a Valls, invertida horitzontalment. Daguerreotip d’un quart de placa. Vicente Rodes (atribuït). MAMT

Un altre dels daguerreotips, reprodueix una pintura amb una escena romàntica, no identificada, i és de petit format (4 x 4 cm). Els quinze restants, són retrats, la majoria dels quals estan identificats com a membres de les famílies Rodes o Moragas. Tres són retrats de Josep de Moragas i de Tavern, dos de Júlia Rodes i Larroza, un de la parella Júlia Rodes i Josep de Moragas, un altre amb un grup de quatre persones al terrat d’una casa, que són Josep de Moragas, Júlia Rodes, una dona no identificada i Vicente Rodes Larroza, un de Rafael de Moragas i Dot, i la resta retrats de persones no identificades. Encara una darrera observació sobre aquest grup de daguerreotips, el retrat de Rafael de Moragas i Dot, amb uniforme de l’Armada, és l’únic daguerreotip de mitja placa dels que es conservaven al Museu d’Art Modern de Tarragona, i crec que podria estar fet per un fotògraf professional, tot i que el fet que en temps pretèrit hagi estat fregat amb la intenció de netejar-lo l’ha desfigurat considerablement. Cal dir, a més, que la majoria d’aquests daguerreotips no conservaven, quan els vaig observar, el seu encapsulament original, i es presentaven les plaques de coure platejades sense cap mena de protecció, en una bona part dels casos. Alguns d’aquests encapsulaments de daguerreotips emmarcaven aleshores retrats en paper albuminat de la col·lecció que conservava una branca de la família Moragas.

Uns altres cinc daguerreotips els guardaven aleshores (2005) diferents descendents directes de Josep de Moragas i Júlia Rodes, entre els que destacaven dos retrats del pintor Vicente Rodes Aries, en els que l’un és la reproducció de l’altre. A la dècada dels quaranta del segle XIX, les càmares de daguerreotip que no estaven preparades reproduïen la imatge impressionada invertida lateralment. Si l’interessat el volia veure com era realment no tenia més opció que mirar-lo a través d’un mirall o reproduir-lo fotogràficament en un altre daguerreotip per tornar-lo a invertir horitzontalment. Si fem cas de la botonadura del vestit de Vicent Rodes, el daguerreotip que es conserva en bon estat seria la reproducció. L’altre, segons em va explicar fa alguns anys el seu propietari, Joan Dasca i de Moragas, el van malmetre quan el va portar a un fotògraf per fer-lo restaurar. Un altre daguerreotip que conservava Joan Dasca, era un retrat ovalat de Josep de Moragas i de Tavern, i tenia en comú amb el de Vicent Rodes, una posició sedent molt similar dels dos retratats i que tots dos porten una mà enguantada, un fet que els manuals de l’època consideraven poc adequat.[18]

L’altra vista urbana fotogràfica que forma part del conjunt de daguerreotips procedents de la família Moragas, és el més popular de tots ells i una de les vistes més conegudes del país pel fet de ser la vista fotogràfica més antiga que es coneix de Barcelona, datada el setembre de 1848, segons la inscripció manuscrita que figura al dors, la que inicialment es va donar a conèixer com dels Porxos d’en Xifré, i que darrerament s’acostuma a precisar com la casa Vidal Quadras, presa amb tota seguretat des del terrat de la casa Cervantes del passeig de Colom, que actualment es conserva en una col·lecció privada de Tarragona, i que es va exhibir públicament per darrera vegada a València el 2017.[19]

En acabar la catalogació del Fons Moragas que es conserva a l’Arxiu Municipal de Valls, ha aparegut una nova placa daguerreotípica sense encapsular, en aquest cas de placa sencera.[20] Es tracta d’una reproducció del quadre pintat per Josep Galofré Comas a Roma, “La coronació d’Alfons V a Nàpols” (1846). Era conegut que havia existit aquesta reproducció feta amb el daguerreotip, perquè l’historiador Francesc Fontbona en va donar notícia el 1983,[21] però es desconeixia que s’hagués conservat. Arran de la compra per part de la reina Isabel II d’un retrat del Papa Pius IX pintat per Josep Galofré, un periòdic de la cort que se’n feia ressò, donava la notícia de la presència del pintor a Madrid, i ho explicava així: “Una lástima es que no haya podido verse en esta corte el muy notable cuadro que por encargo del desgraciado Carlos Alberto ejecutó en Roma, y que se halla actualmente en el palacio de Turín, representando la entrada triunfal en Nápoles de Alfonso V de Aragón. Conocemo á varias personas amigas de las artes que nos hacen de él muy distinguidos elogios, y hemos tenido el gusto de examinar por el daguerreotipo á lo menos el mérito de esa grandiosa composición.”[22] Si tenim en compte que Josep Galofré va ser alumne a l’Escola de Llotja entre els anys 1836 i 1839, que en aquesta època Vicente Rodes ocupava el càrrec de sots-director de l’Escola i que era el cap de la “clase de pintura al olio” i de la “clase de sombras y perfiles”, i l’encarregat de la “corrección del dibujo en la clase de modelo y natural” que dirigia Damià Campeny, ens és fàcil imaginar-nos que el daguerreotip podria haver estat un obsequi del pintor Josep Galofré al seu mestre a l’escola de Belles Arts, Vicente Rodes.[23] En tot cas, sí que hem de tenir present que aquest daguerreotip va ser executat a Itàlia, on era la pintura, segurament per encàrrec de l’autor, per poder exhibir l’obra al cercle d’amics que en Galofré tenia a Espanya.

Reproducció fotogràfica de l’obra de Josep Galofré i Coma La Coronació d’Alfons V a Nàpols, 1846. Daguerreotip de placa sencera. Autor desconegut. Arxiu Municipal de Valls. Fons Moragas

Qui és l’autor d’aquests daguerreotips?

Ens cal recular uns anys, i situar els nostres protagonistes en l’entorn del dia 10 de novembre de 1839, data en la que es va fer en públic el primer daguerreotip al Pla de Palau de Barcelona. Si tenim en compte que els preparatius, del primer assaig daguerreotípic documentat fet a Espanya, van anar a càrrec de tres membres -el polític, metge i periodista Pere Felip Monlau, el químic Josep Roura i el metge Tomàs Mer- de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, de la que Vicente Rodes era membre numerari des de feia dos anys, i que el primer daguerreotip que es va impressionar agafava com a part principal de la seva vista l’edifici de la Llotja de Barcelona, on tenia la seu l’Escola de Belles Arts de la que ell n’era el sotsdirector, i que l’executor d’aquest primer daguerreotip va ser el gravador Ramon Alabern i Moles, exalumne de l’Escola, haurem de convenir que en Vicente Rodes havia d’estar perfectament al corrent dels passos que es feien a la ciutat comtal a l’entorn del nou invent, més enllà, fins i tot, de les notícies que anava publicant la premsa diària.[24] Però una cosa és ser coneixedor de les notícies que la premsa va publicant de les novetats que envolten el nou invent, una altra és ser membre destacat de les institucions que van protagonitzar l’arribada i difusió del daguerreotip a Barcelona, i una qüestió molt diferent és ser-ne practicant.

Fa temps que em pregunto pel paper que van jugar les societats científiques i artístiques de Barcelona, l’Escola de Belles Arts, i les altres escoles gratuïtes de la Junta de Comerç de Barcelona, en particular les de Química aplicada a les Arts -que dirigia el químic Josep Roura, que acabem de mencionar- i de Física Experimental aplicada a les Arts, en la recepció i divulgació de la daguerreotípia a Barcelona,[25] tenint en compte que alguns dels seus primers practicants eren membres de les primeres i professors a les segones: el pintor Josep Arrau i Barba, el químic Josep Roura i Estrada, el nostre protagonista Vicente Rodes Aries, i el farmacèutic Francesc Domènech i Maranges. També, tot i que no sabem si n’eren pràcticants habituals, el metge Pere Vieta i Gibert, que el 1842 va introduir l’estudi de la daguerreotípia a l’escola de Física experimental aplicada a les Arts,[26] el científic Joan Agell i Torrents que el va substituir com a catedràtic en aquesta escola, i el metge Joaquim Balcells i Pascual, continuador d’aquesta càtedra i que el 1847 en va fer examens públics amb alguns dels seus alumnes.[27] Qualsevol d’ells podia haver instruït el pintor Vicente Rodes en el funcionament del daguerreotip, o haver-ho experimentat en grup. Vicente Rodes lluïa sempre les seves habilitats mecàniques, el que li devia desvetllar la curiositat i facilitar el coneixement de la tècnica daguerreotípica.

Avui sabem que Ramon Alabern i Moles, abans de fer el primer daguerreotip al Pla de Palau de Barcelona, va oferir la càmara de daguerreotips i ensenyar el procediment de la daguerreotípia a l’Escola de Belles Arts (l’Escola de Llotja) a canvi d’una quantitat equivalent al reintegrament del cost dels aparells daguerreotípics i una gratificació pel temps que dediqués a aquest ensenyament. La Comissió d’Escoles de la Junta de Comerç va resoldre la sol·licitud de Ramon Alabern encarregant al vocal Piferrer “de decirle que haga manifestación del aparato a la Junta para despues resolver.”[28] Va arribar a fer Ramon Alabern cap exhibició del daguerreotip davant de la Junta de Comerç? L’expedient que es va obrir sobre el tema no existeix actualment i no he pogut esbrinar res més d’aquesta iniciativa. L’oferiment que va fer Ramon Alabern em sembla totalment lògic, si tenim en compte que ell havia estat alumne de l’Escola de Belles Arts entre els anys 1825 i 1833,[29] i on molt probablement hi tenia més coneguts que no pas a l’Acadèmia de Ciències Naturals, on finalment va quallar la seva proposta, aconseguint el mateix resultat: recuperar el cost dels aparells daguerreotípics i fer un curs explicant el funcionament del daguerreotip.

El novembre de 1839, Vicente Rodes tenia cinquanta-sis anys, i era vidu, doncs la seva esposa havia mort el 1834. El seu fill, també anomenat Vicente, en tenia vint-i-dos, i la seva filla, deu, anant cap als onze. Formaven part tots ells de les generacions que van veure néixer la fotografia, i tenint en compte que la seva formació i la seva vida transcorrien al bell mig del món de l’art, era lògic que se sentissin atrets pel nou invent. En aquell moment els Moragas encara no formaven part de la vida dels Rodes.

A hores d’ara no sabem, però, com ni de quina manera, ni amb qui va aprendre a fer daguerreotips el pintor Vicente Rodes. Els anys 1840, 1841, 1842 i 1843, consta matriculat a l’escola de Física Experimental aplicada a les Arts de la Junta de Comerç,[30] un tal Vicente Rodes, natural de València.[31] M’inclino a pensar que no es tracta del pintor Vicente Rodes com havia apuntat en una altra ocasió -el 1840 cumplia cinquanta set anys-, sinó que més provablement es tracti del seu fill que el 1840 en tenia vint-i-tres, i que era nascut a València. El fet que a les relacions de matriculats sovint no hi consti el segon cognom deixa la identificació dels alumnes amb un cert interrogant, però és del tot lògic pensar que el fill del pintor cursés aquests estudis. En aquest cas quedaria clar que el fill hauria assistit a les classes on el catedràtic Pere Vieta va fer la “esplicacion y procedimientos del daguerreotipo para obtener diseños”[32] a partir de 1842. Tot plegat afegeix complexitat a l’atribució de l’autoria dels daguerreotips de la família Moragas-Rodes. En Vicente Rodes fill està identificat en un d’aquests daguerreotips. Cal tenir en compte, finalment, que els aficionats no signaven els daguerreotips i que molt sovint els professionals tampoc ho feien.

Retrat de Josep de Moragas i de Tavern. Daguerreotip ovalat d’un quart de placa. Autor desconegut. Col·lecció Joan Dasca i de Moragas

Una altra de les possibles autories que s’havien plantejat fa uns anys era la de Josep de Moragas i de Tavern (1823-1876), gendre del pintor Vicente Rodes i protagonista d’alguns dels daguerreotips conservats. El fet que la seva esposa, Júlia Rodes, no hagués venut, després de la mort del seu pare, totes les càmares de fer daguerreotips, fa versemblant la possibilitat de que algun dels membres de la família volgués continuar fent daguerreotips. La veritat és que, a data d’avui, no hem pogut localitzar cap dada documental que aboni la teoria de que l’advocat Josep de Moragas hagués tingut afició per la fotografia com a practicant. Els seus fills Fidel i Vicenç, que són els principals valedors de la pràctica daguerreotípica del seu avi Vicente Rodes, no em consta que mai haguessin atribuït pràctiques fotogràfiques al seu pare, i sembla que aquestes haurien d’haver estat conegudes per ells. Més, si tenim en compte, que el fill Fidel de Moragas i Rodes va ser un notable aficionat a la fotografia a partir dels anys vuitanta del segle XIX. Amb tot, no vull tancar definitivament aquesta possibilitat, d’una banda pel fet al que m’acabo de referir, la pràctica fotogràfica del seu fill Fidel, i de l’altra, la gran quantitat de fotografies que hi havia a ca Moragas la segona meitat del segle XIX, tant en daguerreotip com en paper.

Vicente Rodes, daguerreotipista sense fortuna a l’eclipsi de sol de 1851?

Superada la curiositat dels primers mesos, i deixant a banda els fotògrafs comercials que es van començar a instal·lar a la ciutat a partir de 1842, el daguerreotip es va anar incorporant a l’activitat científica de Barcelona. Primer en els programes d’ensenyament de les escoles de Química i de Física aplicades a les Arts de la Junta de Comerç, com ja he avançat, però també com a instrument de comprovació científica en determinats fenòmens.

En l’observació d’un d’aquests fenòmens hi trobem vinculat el pintor Vicente Rodes. Es tracta de l’eclipsi de sol que va tenir lloc el 28 de juliol de 1851. Un eclipsi del que els científics barcelonins en van voler extreure el màxim de mesures possibles, i per això un nombrós grup de destacades personalitats de l’època, amb el suport de la Universitat de Barcelona, l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, i la Societat Filomàtica de Barcelona,[33] es van organitzar per fer-ne l’observació sota la coordinació del matemàtic i astrònom Llorenç Presas i Puig, membre de les tres institucions citades.[34] Es van formar dos grups que havien de controlar dues estacions per a observar l’eclipsi, una des de Montjuïc i l’altra des de la Ciutadella, dotades les dues amb tots els aparells necessaris: telescopi, brúixola, fotòmetre, higròmetre, termòmetres, baròmetre, etcètera, i una càmera per fer daguerreotips en cada estació.

Document on consten relacionats els components del grup que va observar l’eclipsi de sol des de la Ciutadella el 1851. RACAB. Fons Llorenç Presas.

El dilluns dia 28 de juliol de 1851, va ser un dia serè i assolellat, que va permetre que els treballs d’observació es poguessin fer en la més absoluta normalitat. A les onze del matí es van posar els cronòmetres a l’hora, i el grup que havia de fer-se càrrec de l’estació de Montjuïc, coordinat per Llorenç Presas, va sortir des del davant del Teatre Principal, a la Rambla cap al seu punt d’observació. L’altre grup, coordinat per Pere Vieta, es va trobar a la Llotja, i va iniciar el camí cap a la Ciutadella a les dotze del migdia.[35] Sabem que la previsió era fer cinc daguerreotips des de cada una de les estacions. El primer a les 2h. i 57 minuts, i els següents cada vint minuts. Els daguerreotips de Montjuïc van ser fets per Andreu Giró i Aranols, ajudat per Paulí Cabanes,[36] sota la direcció de Francesc Domènech i Maranges, i el de la Ciutadella pel pintor Vicente Rodes.[37] Des de Montjuïc es van fer sis daguerreotips, que es van lliurar a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona i que avui estan desapareguts, i no tenim cap notícia sobre els que havia de fer Vicente Rodes des de la Ciutadella. El més probable es que, per circumstàncies que ens són desconegudes, no tingués èxit amb la seva càmera. Aquesta intervenció d’en Vicente Rodes, que és un fet poc conegut i sense resultats pràctics a l’entorn d’un esdeveniment científic que s’ha estudiat, però que ha obviat el seu nom, ens certifica l’afició del pintor per la daguerreotípia i que la seva pràctica era coneguda en el món científic de Barcelona.

Opinions no contemporànies

No podem menystenir les opinions que han manifestat destacades personalitats al llarg del segle XX respecte a la pràctica daguerreotípica del pintor Vicente Rodes. Em refereixo particularment a la del crític d’art Raimon Casellas, i a la de l’advocat Maurici Serrahima.[38] El primer, en un dels articles que va dedicar des de La Veu de Catalunya a l’exposició de retrats que va tenir lloc a Barcelona el 1910, escrivia: “no m’explico, (…), com en Rodes que, abans de venir aquí i tot, ja s’havia fet, a València, un nom en concepte de retratista i de miniaturista de retrats, sia després entre nosaltres un dels més fèrvits introductors dels procediments fotogràfichs, destinats un dia a donar el darrer cop, no sols a la miniatura, sino a gran part dels retrats de totes menes i mides. Bé es veritat que aleshores, més que de la fotografia, tal com avuy la entenem, se tractava de la precursora daguerreotipia, y que, ademés d’això, en semblants casos sempre s’ha de fer la part a la impercepció de les coses, que devegades no’s preveuen prou, sobre tot quan les tenim massa a la vora.”[39] És legítim preguntar-nos d’on treia aquesta informació en Casellas, que no havia pogut conèixer en Vicente Rodes en vida, perquè just acabava de fer tres anys quan va morir el pintor. Segons una nota manuscrita d’en Casellas, citada per Bonaventura Bassegoda,[40] els dibuixos d’en Rodes que en Casellas tenia a la seva col·lecció, els hauria obtingut directament dels seus descendents, en una data que Bassegoda situa entre 1897 i 1901. És precisament en aquesta època que en Casellas manté correspondència amb Fidel de Moragas i Rodes, nét del pintor, interessant-se per obtenir dades de diversos aspectes de la seva vida. A partir d’aquestes dades, Casellas va escriure un breu relat sobre Vicente Rodes, on dóna notícia de la mort de l’esposa el 1834, i ens parla de l’amistat personal que en Rodes tenia amb el catedràtic de mecànica de la Junta de Comerç, Hilarión Bordeje,[41] i escriu: “Se comprende esta amistad dada la afición de Rodes a la mecánica hasta el punto de construir el reloj imperio y otros, un metrónomo, caja de música, el segundo que hubo en Barcelona, pues lo copió del primero estrangero que vino, la cámara oscura y anexos para daguerreotipo que hacía con gran habilidad, así como en los trabajos de tornería, de ebanistería y marquetería […]”.[42] He subratllat expressament la referència al daguerreotip, perquè Casellas no es limita a dir que en Vicente Rodes feia els daguerreotips amb una gran habilitat, sinó que a més construïa la càmera fosca per fer-los. Continua: “Dió gran impulso al daguerreotipo y trabajos de laboratorio. Vivia en la misma casa de Rigalt. Tuvo por discípulos a Galofre, a Lorenzale. Ordenadísimo, metódico, casero, no se movia de su casa excepto las horas de clase, y llevaba a Lonja a su hija, dejando la niña a los conserjes, y cuando fue mayor a casa de don Jaime Batlle,[43] el catedrático de Lonja. Después de misa, los domingos iba a casa de un fotógrafo francés […]”. Aquestes dades recollides per Casellas entre 1896 i 1902, no concreten el nom d’aquest fotògraf francès. El 1902 va demanar a Fidel de Moragas si es podia saber el nom d’aquest fotògraf, i aquest li respon que la seva mare -la filla del pintor- “no se’n recorda”. En l’època que en Rodes visitava aquest fotògraf francès, anys quaranta i cinquanta del segle XIX, hi va haver a Barcelona dos grans fotògrafs d’aquesta nacionalitat amb establiment obert permanentment: Eugène Mattey, des del 1846, i Franck de Villecholle, des del 1849. Els altres fotògrafs francesos hi van tenir estades molt més breus, i, en general, poca estabilitat comercial. A partir d’aquí podríem especular, però amb les dades que tenim seria una pèrdua de temps. Ens quedarem, de moment, sense saber on i amb qui va aprendre a daguerreotipar Vicente Rodes.

L’opinió d’en Maurici Serrahima no difereix de la d’en Raimon Casellas, i no ens aporta res de nou. Ens consta que en va parlar a la conferència que pronuncià sobre Vicente Rodes a les Galeries Laietanes el 25 d’abril de 1933.[44] En Serrahima va publicar una semblança biogràfica d’en Rodes dos anys més tard, i en ella, després de narrar l’èxit rotund que en Rodes va tenir a Barcelona com a retratista, hi escriu: “La glòria i les ocupacions no distreien Vicenç Rodes de les seves curiositats i aficions. Fou dels primers que a Barcelona tingueren una màquina de daguerreotip, que encara conserva la seva família.”[45] La font informativa d’en Maurici Serrahima era la mateixa que havia tingut en Raimon Casellas, doncs treballava al mateix despatx d’advocats que en Vicenç de Moragas i Rodes, nét del pintor.

Tenim suficients proves documentals, de l’època i posteriors, per confirmar que el pintor Vicente Rodes i Aries practicava la daguerreotípia, que la practicava amb habilitat i que en va ser un fervent divulgador. Considero que una part important dels daguerreotips de ca Moragas van estar fets amb les càmeres que la família Rodes tenia a casa seva, exceptuant lògicament els que porten l’autoria de galeries comercials. El fet que una de les càmeres, que va permutar la filla del pintor el 1858, fos de mitja placa i que aquesta mida estigui tan poc representada a la col·lecció de ca Moragas, podria indicar que els daguerreotips d’aquesta mida s’han perdut. En aquest sentit vull apuntar la hipòtesi de que alguna de les generacions descendents s’hagués desfet d’aquells daguerreotips que no s’haguessin considerat estrictament familiars, com hem vist fer a tantes altres famílies amb les fotografies en paper quan els personatges retratats deixen de ser reconeguts pels seus posseïdors.

En aquest estudi aportem dades que ens posen damunt de la taula una nova hipòtesi sobre la possible autoria d’alguns dels daguerreotips de la família Moragas – Rodes. Saber que el fill del pintor, de qui no existeix pràcticament informació, va fer estudis a l’escola de Física Experimental aplicada a les Arts de la Junta de Comerç de Barcelona, durant els primers anys en els que s’impartia l’ensenyament teòric i pràctic de la daguerreotípia, el converteix en un ferm candidat a aquesta autoria.

Grup de quatre persones retratades al terrat d’una casa. D’esquerra a dreta, Josep de Moragas i de Tavern, Júlia Rodes i Larroza, una dona no identificada i Vicente Rodes Larroza. Daguerreotip d’un quart de placa. Museu d’Art Modern de Tarragona

 

[1] Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB). Registre Civil de Barcelona. Llibre de defuncions de 1858, foli 105 verso.

[2] Descripció física de Vicente Rodes Aries que consta a la documentació de Raimon Casellas a la Biblioteca de Catalunya (BC). Fons Raimon Casellas. Ms. 5241/31: Vicenç Rodes.

[3] El subratllat és meu. Aquest rebut me’l va deixar reproduir fotogràficament Joan Dasca i de Moragas (Valls, 1925 – Tarragona, 2011) el dia 11 de març de 2005, i desconec si actualment encara es conserva. Vull deixar constància del meu agraïment a Joan Dasca, expressat personalment en aquell moment.

[4] Agraeixo a Òscar Piqué que m’hagi deixat consultar aquest certificat i altres documents de la família Moragas.

[5] Transcripció a partir d’una Cronologia Histórica i Familiar, d’ús personal i inèdita, redactada per Joaquim de Moragas i de Moragas. Col·lecció particular.

[6] Certificat de baptisme. Fons Moragas. Arxiu Municipal de Valls (AMV). En aquest certificat el cognom que hi consta per part del pare és Rosa, no Larroza, però he optat per utilitzar Larroza perquè és el que sempre va utilitzar la seva filla Júlia Rodes Larroza.

[7] Certificat de baptisme. Fons Moragas. AMV. No he pogut documentar el lloc i la data de defunció, i faig constar la que Joaquim de Moragas escriu a la Cronologia Històrica i Familiar.

[8] Certificat de baptisme. Fons Moragas. AMV. En aquest document el cognom de la mare és Larosa.

[9] Certificat de matrimoni. Fons Moragas. AMV.

[10] Nascut el 27 de maig de 1859. Llibre XXVII de baptismes de la parròquia de Sant Joan de Valls, 1857-1860. Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT). Consultat en línea el dia 20 de juliol de 2018: https://arxiuenlinia.ahat.cat/Document/0000001958#imatge-516

[11] Nascut el 2 de març de 1861. Llibre XXVIII de baptismes de la parròquia de Sant Joan de Valls, 1860-1862. AHAT. Consultat en línea el dia 20 de juliol de 2018: https://arxiuenlinia.ahat.cat/Document/0000001955#imatge-124

[12] Vegeu al catàleg de l’exposició “Vicente Rodes: l’estudi del natural”, l’article de Jordi PARÍS FORTUNY, “L’exposició Rodes a Valls”, pp. 80-91.

[13] lalbumdeljep.wordpress.com/2013/06/06/els-moragas-de-valls-1-daguerreotipia-i-fotografia/

[14] L’associació professional del pintor Manuel Moliné amb el fotògraf Rafael Albareda es va produir a finals de març de 1856, i va obrir el seu taller de fotografia el dia 1 d’abril. Diario de Barcelona (Barcelona), 30 de març de 1856, p. 2597.

[15] Vegeu: MARTÍ BAIGET, Jep, “Notes sobre la “carte-de-visite”. Arribada i popularització a Barcelona i Madrid (1854 – 1862)”, al blog: lalbumdeljep.wordpress.com/2014/09/27/notes-sobre-la-carte-de-visite-arribada-i-popularitzacio-a-barcelona-i-madrid-1854-1862/

[16] Els àlbums familiars de retrats fotogràfics, iniciats precisament amb la popularització de la carte-de-viste a principis de la dècada dels seixanta del segle XIX, quan conserven la integritat original, són un excel·lent document per a l’estudi de les relacions socials de la família que el posseeix. Dissortadament els exemples d’àlbums que han conservat l’ordre original, són molt escassos. Agraeixo a Òscar Piqué que m’hagi mostrat retrats en carte-de-visite de la família Moragas, com també a Jordi Veciana i Joaquim de Moragas que ho van fer fa alguns anys.

[17] Un àlbum de cartes-de-visite de la família Serra de la Plana es conserva a l’Arxiu Municipal de Valls.

[18] “Los guantes deben quitarse de las manos, pues hacen una facha detestable”, escrivia Eduardo de Leon [y Rico] el 1846. El Daguerreotipo. Manual para aprender por si solo tan precioso arte y a manejar los aparatos necesarios. Madrid, Imprenta de D. Casimiro Rufino Ruiz, p. 61.

[19] Exposició El triomf de la imatge. El daguerreotip a Espanya. Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, 26/01/2017 a 23/04/2017. Comissaris: Josep Benlloch Serrano i Miguel García Cárceles.

[20] Fons Moragas. AMV. Cal dir que en aquests moments el patrimoni documental i fotogràfic de la família Moragas està molt fraccionat i repartit entre l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’Arxiu Històric de Tarragona, el Museu d’Art Modern de Tarragona, l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp, el Centre de Documentació de l’Orfeó Català, l’Arxiu Municipal de Valls, i el que encara conserven diferents branques familiars.

[21] FONTBONA, Francesc. Història de l’Art Català. Vol. VI: Del neoclassicisme a la Restauració, 1808-1888, Barcelona, Edicions 62, 1983, p. 117.

[22] La Patria (Madrid), 30 de gener de 1850, p. 2. La notícia va ser reproduïda pel Diario de Barcelona, el dia 8 de febrer de 1850, pp. 788-789.

[23] Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (RABASJ). Documents 316.6.6 i 316.4.72. Vull agrair a Begoña Forteza, bibliotecària de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi la seva col·laboració en aquesta recerca.

[24] Vegeu l’article publicat en aquest blog: “Quin dia es va fer la primera fotografia a Catalunya?” lalbumdeljep.wordpress.com/2019/06/30/quin-dia-es-va-fer-la-primera-fotografia-a-catalunya/

[25] Vegeu: MARTÍ BAIGET, Jep: “La recepción y el impacto del daguerrotipo entre los miembros de la Real Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona (1839-1851). Nuevas aportaciones” en Jornadas sobre Investigación en Historia de la Fotografía. 1839-1939: Un siglo de fotografía. Hernández Latas, José Antonio (ed.). Zaragoza, Institución Fernando el Católico, 2017, pp. 39-49. Una versió catalana ampliada es pot consultar a: https://lalbumdeljep.wordpress.com/2016/10/23/la-recepcio-de-la-daguerreotipia-i-la-fotografia-en-paper-pels-cientifics-de-la-reial-academia-de-ciencies-naturals-i-arts-de-barcelona-1839-1860/

[26] Diario de Barcelona (Barcelona), 1 d’abril de 1842, p. 1250: “En la cátedra de física aplicada á las artes de la junta de comercio, en el próximo mes de abril, […] se pasará despues á la esplicacion y procedimientos del daguerreotipo para obtener diseños.” El dia 3 de desembre de 1842 es va produir un bombardeig de la ciutat de Barcelona, des del castell de Montjuïc, ordenat pel capità general Antonio Van Halen. Una de les bombes va impactar de ple “la sala y gabinete” de l’escola de Física de la Junta de Comerç a la Llotja, amb la pèrdua d’una relació de quaranta-sis instruments que s’utilitzaven a l’escola, entre ells “una cámara obscura de prisma, una cámara lúcida, una pequeña cámara obscura, un quadro al daguerreotipo”. BC. Fons de la Junta de Comerç. Escola de Física Experimental. Lligall XCIX, caixa 132, doc. 27.

[27] MARTÍ BAIGET, Jep. “La recepción y el impacto del daguerrotipo entre los miembros de la Real Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona (1839–1851). Nuevas aportaciones”, en I Jornadas sobre Investigación en Historia de la Fotografía. 1839-1939: Un siglo de fotografía, Hernández Latas, José Antonio (ed.). Zaragoza, Institución Fernando El Católico, 2017.

[28] “Dia 28 de Octubre de 1839. Nobles Artes.- D. Ramon Alabern ofrece un aparato y enseñar la mecánica del sistema de Daguerreotipo o sea el arte de fijar los objetos por la misma naturaleza por Mr. Daguerre, mediante que se le reintegre de la cantidad que le ha costado el aparato y se le gratifique por el tiempo q. emplee en su enseñanza. = El Señor vocal Piferrer queda encargado de decirle que haga manifestación del aparato a la Junta para despues resolver.” Llibre de resolucions de la Comissió d’Escoles, 1833-1844. Fons de la Junta de Comerç. Biblioteca de Catalunya (BC). En el llibre “Índice de los espedientes de las Escuelas, de 1835 a 1851”, hi consta (pàgina 19, no numerada) inscrit un expedient titulat “Acerca aparato y enseñanza de Daguerreotipo o sea el arte de fijar los objetos por la misma naturaleza (Nobles Artes)”, que no surt relacionat en l’actual inventari de la documentació de la Junta de Comerç.

[29] Sobre l’arribada del daguerreotip a Barcelona (1839-1860), vegeu: GARCÍA FELGUERA, Maria de los Santos / MARTÍ BAIGET, Jep: “Barcelona i la daguerreotípia”, en El daguerreotip. L’inici de la fotografia. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2014, pp. 18-79.

[30] Em cal advertir que les escoles gratuïtes de la Junta de de Comerç, compartien seu, a l’edifici de la Llotja, amb l’Escola de Belles Arts, que també depenia de la Junta de Comerç. Va ser precisament en aquesta època que algunes de les escoles, mancades d’espai, van ocupar dependències de l’exconvent de Sant Sebastià, desamortitzat el 1835. L’edifici conventual estava a tocar de la Llotja, on avui hi ha la plaça d’Antonio López.

[31] Llibre de matrícules de les Escoles gratuïtes de la Junta de Comerç, 1835-1850. Fons de la Junta de Comerç. Biblioteca de Catalunya (BC).

[32] Diario de Barcelona (Barcelona), 1 d’abril de 1842, p. 1250.

[33] Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). Llibre d’Actes, 1849-1858, Acta del 10 de juliol de 1851: l’Acadèmia va designar “a los socios Presas, Llobet, Agell, Dunand, Domènech y Ravé”. Es tracta dels acadèmics Llorenç Presas i Puig (astrònom i matemàtic), Josep Antoni Llobet i Vall-llosera (físic, geòleg i arqueôleg), Joan Agell Torrent (mecànic, físic i químic), Francesc Dunand i Sifré (rellotger), Francesc Domènech Maranges (farmacèutic), Antoni Ravé i Bergnes (físic).

[34] De les cinquanta personalitats que van participar en aquesta observació, en Presas no era l’únic que era membre de les tres institucions, també ho eren Josep Alerany Nebot (botànic i químic), i Antoni Ravé i Bergnes (físic), i altres eren membres de dues, com el mateix Vicente Rodes, que ho era de l’Acadèmia i de la Filomàtica.

[35] RACAB. Fons Llorenç Presas. Nota manuscrita.

[36] PRESAS, Lorenzo; Mariano MAYMÓ; Francisco DUNAND, Eclipse de sol del 18 de julio de 1860 observado en Oropesa por una reunión de catalanes, Barcelona, Imprenta de Joaquín Bosch, 1861.

[37] RACAB. Fons Llorenç Presas. En diverses notes manuscrites on figuren els membres del grup de la Ciutadella, hi figura el seu nom al costat de l’aparell “Rodes – Daguerre”.

[38] Vegeu: MARTÍ BAIGET, Jep. “Els Moragas de Valls. Daguerreotípia i fotografia”, al catàleg de l’exposició Els Moragas de Valls, passió per la fotografia. Valls, Museu de Valls – Museu d’Art Modern de Tarragona – Arxiu Municipal de Valls, 18 de desembre del 2004 – 13 de gener del 2005.

[39] CASELLAS, Raimond, “Exposició de retrats. Miniatures y anecdotes”, a La Veu de Catalunya (Barcelona), 7 de juliol de 1910, p. 3 (Pàgina Artística de La Veu).

[40] BASSEGODA HUGAS, Bonaventura. “Casellas coleccionista. Pequeña historia de una colección”, a La colección Raimon Casellas. Barcelona-Madrid, MNAC – Museo del Prado, 1992, pp. 76-84.

[41] Hilarión Bordeje Piña (Madrid, 1792 – Barcelona, 1869). Professor de mecànica de les escoles de la Junta de Comerç de Barcelona des del 1831 i de l’Escola Industrial de Barcelona el 1851, i acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona des del 1836 fins a la seva mort. Va deixar escrita una curiosa voluntat al seu testament en relació a la conservació dels cadàvers, com si hagués donat el seu cos a la ciència: “Manda que en cuanto deje de ecsistir se compren cuatro libras de alcanfor, y bien desmenusado se pondrá debajo y sobre su cadaver, y uno y otro se envolverá en una sabana bien cosida. Se participará á los hombres científicos por si gustan ver la operacion, autorizandoles al mismo tiempo para ecsaminar el estado de su Cadaver cuando lo crean oportuno […]”. Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Notaria de Jaume Burguerol, Protocol de 1863, fol. 53r.

[42] BC. Fons Raimon Casellas. MS 5241/31 Vicenç Rodes.

[43] Jaume Batlle i Mir, va ser l’autor del retrat de Vicent Rodes que figura a la galeria de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Aquest retrat va ser pintat a partir del daguerreotip que es conserva amb el retrat del pintor Rodes.

[44] En Joaquim de Moragas i de Moragas conservava el text mecanografiat d’aquesta conferència d’en Maurici Serrahima i Bofill, però no és el text complet, sinó que en el darrer foli hi ha una relació de temes com a recordatori per al conferenciant, en el que menciona els daguerreotips.

[45] SERRAHIMA, Maurici, “Vicenç Rodes”, a Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, juny de 1935, núm. 49, pp. 174-182.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: