Les incursions fotogràfiques del pintor i escenògraf Baldomero Almejún (1826-1889)

Catedral de Santiago. Façana de la Acebachería, 1867. Almejún / Biblioteca Nacional de España

Baldomero Almejún no és una personalitat que hagi tingut una singular ressonància en la història de la cultura del segle XIX a Espanya, on va destacar notablement com a pintor i escenògraf entre la segona meitat de la dècada dels cinquanta i el 1889, any de la seva mort. El seu nom és poc referenciat, i quan se’l cita es fa sovint d’aquella manera que ho fem amb els desconeguts: un tal Almejún. Tampoc ha aconseguit tenir un espai en els llibres d’història de la fotografia. És cert que el seu nom és tingut en compte a les monografies locals, però com passa gairebé sempre en aquests casos, quan s’escriu sobre un àmbit geogràfic petit i tancat, s’ignora o s’oblida tot el que passa més enllà d’aquell territori.

Almejún va recórrer, si més no, la meitat nord de l’Espanya penínsular, en un anar i venir constant, més propi de les companyies teatrals que de professions més estables i reposades. Sempre amb la pintura i l’escenografia com a primera ocupació. De fet, tinc la impressió que era un escenògraf que complementava els seus ingressos fent de fotògraf. No pas a l’inrevés, com va passar amb altres fotògrafs que tenien l’escenografia com a segona ocupació. De totes maneres, sembla que ni en la professió de pintor o en la d’escenògraf, ni en l’ofici de fotògraf, devia sembrar prou llavor com per ser recordat amb el pas del temps, més enllà de ser anomenat de passada per deixar constància que qui va pintar el teló de boca de tal teatre d’una determinada població va ser un tal Almejún, o l’escenografia de tal obra, o que tal fotografia porta el seu nom estampat. Segurament que en aquesta mena d’oblit general també hi té el seu pes el fet que les escenografies i les fotografies són obra efímera que el pas dels anys liquida inexorablement.

Façana_delHospital_Reial_de_Santiago

Fig: 1. Façana de l’Hospital Reial de Santiago de Compostel·la, 1867. Almejún / Biblioteca Nacional de España

Aquest vol ser un text recapitulatori, en el que intentaré aplegar les dades més o menys conegudes, però disperses, que s’han anat publicant aquí i allà, sobre el personatge. N’hi afegiré altres d’extretes de la premsa de l’època que he pogut consultar, i aquelles que he pogut recollir en alguns dels arxius de les ciutats que ell va freqüentar.[1] Faré un recorregut cronològic resseguint les ciutats en les que hi ha constància de la seva estada, en algun cas en diverses ocasions: Burgos, Santiago de Compostel·la, València, Valladolid, la Corunya, Bilbao, Donòstia, Lleó, Salamanca, Madrid.

Crec que les dades recollides ténen un suficient interès com per deixar-ne constància recapitulatòria, el que permet tenir una visió més àmplia i general de l’obra desenvolupada per Baldomero Almejún i on la va executar. El personatge s’ho val, en qualsevol de les dues professions.

Baldomero Fernández Almejún (La Seca, 1826[2] – Valladolid, 1889)

No hi ha unanimitat en les fonts que he pogut consultar fins ara respecte al lloc del seu neixement, per alguns hauria nascut a la població castellana de La Seca (Valladolid), mentre que altres situen el seu naixement a la capital, Valladolid. Segurament que ell tampoc era realment estricte a l’hora de deixar-ho escrit. És un fet que passa en molts altres casos, i es prefereix donar el nom d’una ciutat important que no el del llogaret que poca gent coneixerà. També hi ha una certa confusió sobre el seu nom complet, que segurament deu ser Baldomero Fernández Almejún, tot i que en la majoria dels documents consultats, inclosa la seva firma, hi consta com a Baldomero Almejún. Podem fer un paralel·lisme amb el nom d’un altre personatge de l’època, Baldomero Fernández Espartero Álvarez de Toro, conegut com a Baldomero Espartero.

A hores d’ara la seva primera etapa vital és un interrogant absolut. Segurament que una exploració a fons dels arxius castellans ens obriria les portes a fets i situacions, que ara per ara ens són desconeguts.

Burgos, 1857 – 1858

La primera notícia professional que he pogut recollir el situa residint a Burgos el 1857, quan ja tenia més de trenta anys, i per tant amb una formació pictòrica ja consolidada. No tenim constància de que en aquesta època ja hagués practicat amb la fotografia, però no podem descartar-ho. A finals de juliol d’aquell any, l’ajuntament de Burgos va treure a subhasta les obres que quedaven per acabar la construcció del nou teatre, amb la intenció d’inaugurar-lo durant la primavera de l’any següent. Entre les obres que van sortir a concurs hi havia la pintura i les decoracions de tot el teatre, inclosos els telons de l’escenari, i els decorats bàsics de repertori que en aquella època hi havia d’haver en tots els teatres d’una certa categoria. A la licitació s’hi van presentar sis pintors escenògrafs de nom: Benito Diana (Oviedo), José M. Abrial (Madrid), Juan (Talvoz ?) (Madrid), Tadeo Amorena (Pamplona), Melchor Orozco (Madrid) i Fulgencio Noirat (Valladolid). Tots ells experimentats, i que esgrimien la seva condició d’acadèmics[3] en alguna d’aquestes institucions per prestigiar la seva proposta. El consistori burgalès es va decantar per José María Abrial Flores que tenia una llarga i acreditada experiència en la decoració de teatres, però aquest finalment va renunciar a fer-ho, perquè mentrestant havia acceptat una càtedra governamental que no li deixava temps per ocupar-se de les decoracions del teatre de Burgos, i no l’hauria pogut tenir enllestit per a les dates previstes d’inauguració. En aquesta tesitura l’ajuntament va decidir prescindir de la resta dels concursants, i fer directament l’encàrrec al barceloní i gran escenògraf Eusebio Lucini.

Almejún_Burgos1

Fig: 2. Acta d’adjudicació de les seccions de pintura del Teatre Principal de Burgos, 1858. La firma de Baldomero Almejún es pot llegir a baix a la dreta / Arxiu Municipal de Burgos

Lucini va acceptar la proposta, i el compromís de tenir-ho acabat per al 4 d’abril de 1858, data prevista per a la inauguració, el 24 de desembre de 1857. Quatre dies després, Baldomero Almejún va presentar una oferta per fer-se càrrec de les decoracions i pintures del teatre, un fet que va promoure un debat entre els membres de la comissió encarregada d’estudiar l’adjudicació de les obres. El cas era que Almejún era l’únic dels concursants que podia esgrimir el veïnatge burgalès, i un dels comissionats va considerar que aquesta dada havia de jugar a favor seu, tenint en compte que ja havia pintat a Burgos alguna escenografia per a sarsueles que s’havien representat amb èxit en aquell teatre. Tot i això, l’ajuntament no va voler córrer riscos, i es va decantar per confirmar l’encàrrec a Lucini, que havia estat escenògraf titular del Teatro Real de Madrid entre el 1850 i el 1857 i que en aquell moment s’encarregava de les produccions operístiques del Liceu de Barcelona.[4]

La proposició d’Almejún, però, va tenir el seu efecte. A primers de gener de 1858, l’ajuntament de Burgos va decidir treure a subhasta, separat de l’obra anterior, “la pintura de los balcones, frisos, puertas y ventanas del nuevo Teatro”, amb la finalitat de que aquesta anés a càrrec del “mayor número posible de artistas de la población”. L’artista que va rèbrer l’encàrrec més gran va ser Baldomero Almejún, que es va quedar amb dues de les cinc seccions que es van subhastar.[5] Aquesta és la primera obra pictòrica en la que he pogut documentar la intervenció de Baldomero Almejún. El Teatre Principal de Burgos es va inaugurar el dia de Pasqua de Resurrecció d’aquell mateix any.

Santiago de Compostel·la, 1858

A partir d’aquest moment ens trobem a Almejún en nombroses ciutats espanyoles. Sabem que durant l’estiu de 1858 hauria estat treballant a Santiago de Compostel·la, perquè quan a primers de setembre la reina Isabel II va visitar Galícia, entre els actes previstos per l’ajuntament de Santiago hi figurava la següent descripció: “Por si S. M. se dignase asistir alguna noche á las funciónes dramáticas que se darán en el teatro, está preparada su decoración con el mayor gusto y elegancia. Habiendo contribuido á ello el distinguido pintor escenógrafo D. Baldomero Almejun, con una nueva cortina interior del palco escénico que pintó expresamente para este acto, dedicándola á SS. MM.”[6] No serà la darrera vegada que el nostre personatge visiti Santiago.

València, 1860 – 1862

Dos anys més tard ens el trobem al Teatre Principal de València com a autor d’una part de les escenografies de l’òpera Hernani de Verdi, que s’havia de representar el 6 d’octubre de 1860. El programa diu: “La Empresa de este Coliseo, que no omite gasto alguno para el mayor lucimiento de los espectáculos, ha dispuesto se ponga en escena con todo el lujo y aparato que su argumento requiere, habiéndose reformado por el escenógrafo Sr. D. Baldomero Almejún la primera decoración de monte, y hecho nueva una fantástica para el cuarto acto que representa un jardín con galeria, la cual será iluminada con 1500 luces de diferentes colores”.[7] A la capital del Túria hi farà estada fins a finals de 1862 o principis de 1863, i és en aquesta ciutat on trobem la seva primera relació amb la fotografia.

EPSON DSC picture

Fig: 3. Programa de la representació de l’òpera Hernani, de Verdi, al Teatre Principal de València, el 6 d’octubre de 1860, on hi consta el nom de Baldomero Almejún / Universitat de València

No em va ser fàcil entendre la presència d’Almejún a València, una ciutat tan allunyada de Santiago de Compostel·la sense un motiu aparent que ho expliqui i el primer que em vaig plantejar va ser l’existència d’una llacuna que potser amb el temps podria omplir d’arguments i continguts.

José Huguet escrivia el 1990: “El 3 de noviembre de 1861, El Saltamartí nos revela que el Sr. Almejún «aplaudit pintor del teatro Principal, ha ubert atra volta el seu gabinet fotográfic en lo carrer de la Cofradia dels Sastres, num. 1, piso segon… Provist de noves maquines…»”. Una afirmació que Huguet repeteix dos anys més tard: “En noviembre de 1861 se notificaba la reapertura del gabinete de Almejún, que era además pintor de los decorados del Teatro Principal. Un año mas tarde vino a ayudarle Antonio Raimboult, «antiguo operario de la casa del conde Vernay y tirador primero de la de Disderi de París», aunque en 1863 traspasó el negocio a Tadeo Rios.”[8] Aquestes són les primeres referències que tenim de la dedicació de Baldomero Almejún a la fotografia. Si és cert el que hi diu, sembla indicar que ja havia tingut un estudi fotogràfic a València abans d’aquesta data, perquè El Saltamartí diu que “ha ubert altra volta”. Tot i això, el relat d’aquests mateixos fets que va fer José Ramon Cancer[9] el 2006, introdueix algunes diferències. Cancer explica que el mes de novembre de 1861 la premsa valenciana parlava de les magnífiques fotografies d’Almejún i que molt aviat obriria un gabinet fotogràfic, i que sis mesos més tard, la premsa anunciava “un nuevo gabinete, tras una profunda reforma.” Ens caldria recuperar totes les fonts originals per veure què hi diu exactament, i valorar si es pot deduir que ja havia tingut estudi fotogràfic a València amb anterioritat, o només es tracta d’una interpretació diferent. José Ramon Cancer indica, a més, que el seu bon fer amb la fotografia era valorat abans d’obrir estudi fotogràfic de cara al públic. Ens indicaria, doncs, que Almejún feia fotografies abans d’obrir l’estudi al segon pis del número 1 del carrer de la Cofradia de los Sastres de València.

ALMEJUN_València

Fig: 4. Retrat de dona desconeguda, 1860-1862. B. Almejún. València. Targeta de visita / Museu Frederic Marés

La possibilitat de que Almejún hagués tingut un estudi fotogràfic a València abans d’obrir el del carrer de la Cofradia dels Sastres pel novembre de 1861, agafa força amb la referència que Concha Baeza va publicar el 2007, extreta d’un article aparegut al periòdic La Opinión, on diu: “Ni el Sr. Almejún, que acaba d’exposar una galeria de facsímils de rostres valencians, a la porta del Teatre Principal, és capaç de confeccionar en el fons de la seua cambra fosca una fotografia més exacta”.[10] El fet que Almejún exposi a la porta del teatre Principal, on treballava d’escenògraf, em fa plantejar la hipòtesi de que abans d’obrir estudi fotogràfic com a retratista de cara al públic, possiblement ja fés retrats dels artistes de les companyies teatrals al mateix teatre, on podria disposar amb facilitat d’un plató fotogràfic i d’un petit laboratori al taller d’escenografia. Baeza apunta una altra possibilitat quan escriu que “es pot plantejar la possibilitat que l’escenògraf aprofitara la seua estada a València, […] per a donar algunes lliçons de fotografia”.[11]

En qualsevol cas, Baeza, exposa una qüestió que explicaria la presència d’Almejún a València. El mes d’abril de 1860 la companyia d’òpera italiana d’Achiles Babacci es va fer càrrec de l’arrendament del Teatre Principal de València. L’home que es va desplaçar de Valladolid a València, a signar el contracte va ser Hipólito Cebrián, que és la tercera pota fotogràfica que enllaça Baldomero Almejún amb el retratista Antonio García, com veurem més endavant.

Reculem un parell d’anys. El 1858 s’havia concedit a aquesta companyia l’arrendament del teatre de Valladolid, on va fer temporada a partir del 18 de setembre. Durant la primera temporada hi consta com a pintor-escenògraf Fulgencio Noirat, i el nom de Baldomero Almejún no apareix entre els membres de la companyia. Podem suposar que encara era a Santiago de Compostel·la. El 2 de març de 1860, quan Babacci exposa als arrendataris els noms dels membres de la companyia que ha de treballar al teatre durant la propera temporada, és quan hi surt el nom de Baldomero Almejún, com a pintor-escenògraf i director de la maquinària. El mes de maig, Babacci s’adreça a l’Ajuntament de Valladolid per comunicar-li la seva intenció de concloure la temporada, atès que cada vegada són més les veus que proclamen que el teatre amenaça ruïna,[12] i seria aleshores quan la companyia es desplaçaria a València, amb Baldomero Almejún com a pintor-escenògraf i maquinista.

EPSON DSC picture

Fig: 5. Programa de la representació de l’obra La almoneda del Diablo, de Liern, el 16 de desembre de 1862, al Teatre Principal de València / Universitat de València

Tanmateix, ens consta que Almejún va ser pintor d’escenografies al Teatre Principal de València durant els anys 1860, 1861 i 1862. Si més no, d’aquests anys hi ha constància que va pintar diferents telons per a les obres Hernani (Verdi), Urganda la desconocida (Francisco del Arco) i Il Trovatore (Verdi) (1860); La creación y el diluvio universal (José Zorrilla), Un ballo in maschera (Verdi) (1861); La estrella de oro, Roberto el Diablo (Meyerbeer) i La almoneda del Diablo (Liern) (1862), estrenada aquesta darrera el 16 de desembre de 1862. Segons Concha Baeza el seu primer èxit va ser amb les decoracions de Un ballo in maschera, la tardor de 1861, tot i que en la que va obtenir més ressonància va ser amb La almoneda del diablo, en l’estrena de la qual Almejún va ser reclamat a l’escenari en quatre ocasions, mentre que l’autor de l’obra només ho va ser en dues.[13]

Segons Cancer, Almejún va compaginar amb encert les dues professions, però pel que sembla devien ser més importants els ingressos econòmics de l’escenògraf. La almoneda del Diablo va ser una obra d’èxit, i quan va acabar les representacions a València, es va estrenar a Madrid (Teatro Novedades, febrer de 1863). Després a Saragossa, a Barcelona (Teatre Principal, novembre de 1863), i a Palma de Mallorca (Teatre Principal, novembre de 1864). “Almejún se’n va anar a Saragossa abans d’acabar l’any [1862] «a fi de pintar en aquell teatre les decoracions de la popular màgia valenciana».”[14]

Com ja he explicat, la persona que va signar el contracte d’arrendament del Teatre Principal de València en nom de la companyia d’Achille Babacci va ser Hipólito Cebrián Arteaga.[15] Sembla ser que, una vegada acabats els estudis de pintura i perspectiva a la Reial Academia de Bellas Artes de San Carlos de València, Antonio García Peris va entrar a treballar al Teatre Principal com a pintor escenògraf, i que el 1860 era l’ajudant de Baldomero Almejún quan aquest va pintar el teló de boca del Teatre Principal.[16] Almejún deuria pintar aquest teló de boca l’estiu de 1860 per tenir-lo a punt quan la seva companyia iniciés la primera temporada el mes de setembre. Em consta que la primera representació de la companyia de Babacci es va produir el vint-i-dos de setembre de 1860, amb la representació de “La comedia en tres actos, arreglada al teatro español por D. Ventura de la Vega, titulado «La escuela de las coquetas»”, i que en el programa d’aquesta primera funció hi ha la següent nota impresa: “Se estrena el telón de boca, los bastidores y bambalinas de ropaje, pintado todo por el Sr. D. Baldomero Almejún.”[17]

Joaquín Muñoz va fer la següent descripció del teló de boca del Teatre Principal de València que va pintar Almejún: “Sin ser una obra de arte no podía desconocerse que tenía bastante mérito. Los cortinajes imitaban el terciopelo rojo, pero resultaban de un peso abrumador, distando mucho de la naturalidad apetecida. Lo más notable que tenía el telón era el cortinón de tela adamascada con fondo de oro que había en el centro. Los pliegues estaban admirablemente tratados quitando la rigidez y la monotonía a la preciosa tela, en la que se recreaba la vista”.[18]

El fet que Hipólito Cebrián i Antonio García coincidissin amb Baldomero Almejún al Teatre Principal de València, va fer plantejar a José Ramon Cancer la hipòtesi de que aquests dos, Cebrian i García, haguessin après la tècnica fotogràfica de Baldomero Almejún, i que fins tot haguessin treballat al taller fotogràfic d’aquest, a València, abans de constituir la societat “Cebrián y García” que va obrir la galeria fotogràfica a València el 27 de setembre de 1862. Aquesta societat va durar fins el 1865 i després Antonio García es va establir pel seu compte, convertint-se en el gran fotògraf retratista valencià de la segona meitat del segle XIX. No tenim cap dada que ens indiqui que Hipólito Cebrián s’hagués dedicat a la fotografia després de fer companyia amb Antonio García, el que ens indica que potser només en va ser el soci capitalista.

Madrid, Saragossa, Barcelona…

De totes maneres l’itinerari que va seguir Almejún quan se’n va anar de València no està gens clar, com tampoc ho és la data en que va marxar definitivament. Segon Cancer encara estava empadronat a València el 1863, però aquest no és un fet que ens asseguri que encara hi hagués residit aquest any. Podem suposar que va seguir les representacions que la companyia teatral va fer pel territori espanyol? Segons l’edició impresa de l’obra,[19] a València, Madrid i Saragossa es van utilitzar les decoracions d’Almejún. A València i Madrid, la maquinària va anar a càrrec de Ramon Alós, i a Saragossa a càrrec de Baldomero Almejún. Quan l’obra es va estrenar al Teatre Principal de Barcelona, el 26 de novembre de 1863, es feia notar que es presentava amb vint decoracions a càrrec dels escenògrafs Joan Ballester, de Barcelona, Rudesindo Marín, de Saragossa, i Baldomero Almejún, de València, amb la direcció de la maquinària a càrrec de Joaquim Planelles.[20] Localitzar-lo explícitament en alguna d’aquestes ciutats, implicaria la possibilitat de que també hi hagués fet de fotògraf, però si només consta en els programes teatrals pot tractar-se únicament d’una referència a l’autoria de l’escenografia, sense que Almejún s’hagués desplaçat amb la companyia a aquestes ciutats.

Valladolid, 1863 – 1865

Donem per segur que el setembre de 1863 va fer una estada a Valladolid, a la seva terra, on es va encarregar de projectar, conjuntament amb l’escenògraf Fulgencio Noirat, un dels que havia optat sense èxit a pintar el teatre de Burgos i a qui Almejún va substituir a la companyia teatral de Babacci, del túmul funerari en honor al periodista, polític i escriptor Pedro Calvo Asensio, mort el 18 de setembre amb quaranta-dos anys.[21] Va ser aquesta una estada fugaç? Puc assegurar que no. Ricardo González[22] situa a Baldomero Almejún a Valladolid per primera vegada el 1863, quan va obrir un estudi fotogràfic al número 8 del carrer de Santa María, anomenat “Fotografía Universal”. De fet, el cronista que narra els funerals de Pedro Calvo Asensio a la premsa, presenta als dos personatges, Almejún i Noirat, com a “reputados artistas pintores escenógrafos del teatro de Lope,” de Valladolid, i deixa constància que Almejún i Noirat “tienen proyectado sacar fotografías del catafalco”, el que ens comfirma que Baldomero Almejún no havia deixat la seva activitat com a fotògraf. No sabem fins quan va tenir obert aquest primer estudi a Valladolid. No ens hauria d’estranyar tampoc la possibilitat que l’estudi de Valladolid ja el tingués obert abans d’anar-se’n cap a València el 1860, al cap i a la fi per muntar un estudi fotogràfic senzill només necessitava una habitació amb llum, la càmara i alguns elements per al recolzament dels individus que es feien retratar.

Juan P. Arregui, en un magnífic estudi del Teatro Calderón de Valladolid, ens explica que el 1864, Miguel Reyes i Baldomero Almejún van ser contractats en qualitat de pintors escenògrafs i maquinistes del teatre Calderón, el primer per part de la companyia que en aquells moments tenia arrendat el teatre, i Baldomero Almejún “por la Sociedad del Teatro Calderón por un período de dos temporadas al margen de las empresas que arrendasen el teatro, percibiendo un sueldo de 2.200 reales mensuales”,[23] una quantitat considerable. El contracte el lligava al teatre “em régimen de exclusividad”, i si tenim en compte que el que coneixem d’ell és una permanent itinerància, no ens ha d’estranyar que l’any següent, el 1865, decideixin, de mutu acord, rescindir el contracte. Sembla ser que no va tornar a treballar al Teatre Calderón de Valladolid fins el 1880.

A Valladolid, el 1864, hi havia un altre teatre, el Teatre Lope de Vega, inaugurat a finals de 1861. Per un breu publicat al periòdic El Norte de Castilla sabem que el mes de setembre de 1864 va inaugurar la nova temporada amb un nou teló de boca pintat per Almejún: “TEATRO DE LOPE DE VEGA. Esta noche, primera de función, debe estrenarse un magnífico telón de boca pintado por el Sr. Almejun. Las noticias que nos han dado personas inteligentes honran sobre manera al señor Almejun, deseando por nuestra parte verle para poder apreciar esta mejora de las muchas que la empresa ha introducido en el decorado de su lindo teatro.”[24]

Retorn a Galícia: La Corunya i Santiago de Compostel·la, 1866 – 1867

El 1866 tornem a trobar el nostre personatge, ara a la Corunya, i fent-se càrrec de les decoracions del sostre i dels laterals de la reforma del Teatre Principal.[25] Acabades les obres, el teatre es va reinaugurar, però es va incendiar la nit del 3 al 4 de gener de 1867. No queda res, per tant, del que hi va fer Almejún. D’aquesta actuació com a pintor no puc aportar més dades, perquè tot i que l’expedient d’acondicionament i reforma del Teatre Principal de la Corunya existeix, el seu estat de conservació és tan precari que no se’n permet la consulta. Segons l’arxivera de la Corunya, la documentació de la Beneficència municipal va patir una inundació fa uns anys i els expedients van quedar en un estat de delicadesa extrema, tant extrema que es desfan a les mans.

JMB0378_Al

Fig: 6. Grup d’amics no identificats, en una targeta de visita de Baldomero Almejún. No hi consta la localització de l’estudi, però porta estampat en sec el nom del fotògraf, de forma idèntica a la targeta de visita datada a Santiago de Compostel·la el 1867, i publicada al Directorio de Fotógrafos de España / Col·lecció de l’autor

El nostre personatge va continuar a Galícia, i es va desplaçar, per segona vegada, a Santiago de Compostel·la, on el seu nom consta a les actes del mes de juny de 1867 de la Cofradia de las Benditas Ánimas del Purgatorio acceptant que Baldomero Almejún es faci càrrec de la pintura de la Capilla de Ánimas de Santiago per divuit mil rals.[26] Tenia aleshores més de quaranta anys, estava casat i havia fixat la residència a Santiago. Possiblement això explicaria que fos en aquesta ciutat on obrís el seu tercer estudi fotogràfic conegut. No en sabem l’adreça. María José Rodríguez i José Ramon Sanchís, a la seva magna obra Directorio de Fotógrafos en España, publiquen una targeta de visita de Baldomero Almejún que porta manuscrita una dedicatòria al revers, datada a Santiago el 27 d’octubre de 1867, coincidint en el temps amb aquesta estada, però no hi consta on tenia el seu estudi.

Capilla_Ânimas

Fig: 7. Arc toral de la capella de les Ánimes, a Santiago de Compostel·la. La Gloria (1867), Baldomero Almejún. Reproducció de la imatge fotogràfica publicada per Fernández Castiñeiras i Folgar de la Calle, a “Recuperando el pasado…”. No hi consta l’autoria de la fotografia.

Fernández Castiñeiras i Folgar de la Calle, ens aporten més dades sobre l’obra executada per Almejún a Santiago de Compostel·la, segons la qual també seria el pintor de “el altar mayor o central de la Iglesia de este Hospital (se está refiriendo al Real de Santiago de Compostela) y sus accesorios, en la cantidad de los cuatro mil reales”[27] i acte seguit transcriuen la descripció del retaule encarregat.

_Fachada_de_la_Puerta_Santa_de_la_Catedral_de_Santiago_de_Compostela_Material_gráfico

Fig: 8. Magnífica vista de la façana de la porta santa de la catedral de Santiago de Compostel·la, amb un grup de persones a l’ombra, 1867. Almejún / Biblioteca Nacional de España

A la Biblioteca Nacional d’Espanya hi ha un “Álbum de vistas de Santiago de Compostela” amb cinquanta-quatre fotografies,[28] sense una autoria definida, i la majoria de les quals ténen les cantoneres del paper albuminat arrodonides. La mateixa Biblioteca Nacional conserva sis vistes fotogràfiques soltes de la catedral, el seminari, l’ajuntament i l’hospital reial de Santiago de característiques similars a les de l’âlbum, signades per Almejún,[29] la qualitat de les quals està fora de dubte. La Biblioteca Nacional ha datat les fotografies d’Almejún el 1867, pel fet que hi va tenir estudi fotogràfic en aquesta època.

San Sebastián, 1868?

Per Lee Fontanella[30] sabem que Baldomero Almejún va tenir un estudi fotogràfic obert a Sant Sebastià, “Subida del Castillo, 5”, en una data indeterminada, que potser podria encaixar a l’entorn de 1868. Sabem que en aquesta mateixa adreça ja hi havia hagut un estudi fotogràfic que van regentar i publicitar els fotògrafs “Iturrioz y Aizpurua” o Juan Aizpurua en solitari, entre el 1862 i el 1868.[31]

He localitzat un protocol notarial[32] datat el 21 d’octubre de 1872 en el que el donostiarra Eusebio Tornero dóna poders al madrileny Santiago Martín per a que en el seu nom reclami a Baldomero Almejún un deute de mil pessetes. L’acta notarial no especifica ni quan va ser contret el deute, ni on, ni el motiu, però tenint en compte que el reclamant és veí de Sant Sebastià, podem deduir que aquest deute va ser contret en aquesta ciutat basca quan Almejún hi tenia l’estudi fotogràfic, fins i tot podríem pensar que el préstec tingués alguna relació amb la seva activitat com a fotògraf. Podria ser Eusebio Tornero el soci capitalista d’Almejún? El fet que Eusebio Tornero doni aquests poders a Santiago Martín, veí de Madrid, ens informa que el 1872, Almejún, residia a Madrid.

Madrid, 1868? / 1872

Si donem com a creïble la possibilitat que el 1868 Almejún tenia estudi fotogràfic a Sant Sebastià, potser haurem de convenir que no li va anar massa bé, i se’n va haver d’anar cap a la cort sense afrontar els deutes contrets a Donòstia. El fet cert és que el 19 de desembre de 1868 es va estrenar al Teatro Novedades de Madrid, l’obra Desde Ceres a Flora, de Rafael María Liern. Un viatge fantàstic amb l’escenografia a càrrec de Francisco González i Baldomero Almejún. No va ser una obra d’un gran èxit, i la crítica va ser bastant severa amb l’autor, tot i que el dia de l’estrena el públic el va fer sortir a escena al final del primer acte i del segon. Una de les crítiques que he llegit deia: “Por fortuna para los armadores empresarios, lo que el Sr. Liern no ha querido hacer, siendo tan competente en el género, lo han suplido con su maestría los marino-escenógrafos Almejon (sic) [Almejún] y González, presentando las cámaras de la corbeta caprichosa y sorprendentemente vestidas.”[33] Una altra crítica publicada el dia següent corrobora aquesta impressió quan diu que “Las decoraciones, pintadas por los Sres D. Baldomero Almejún y D. Francisco González, gustaron mucho al público, que repetidas veces llamó á los pintores.”[34] En la publicació impresa que el 1869 es va fer d’aquesta obra, es feia constar que sense les decoracions de González i Almejún, estava prohibit representar l’obra de Liern, el que ens dóna una idea encara més precisa de la importància que es donava en aquesta època a l’escenografia teatral en les obres en les que la maquinària escènica era essencial per convertir l’obra en fantàstica.

Fig: 9. Retrat d’home desconegut, ca 1865. Almejún y Compª. Madrid. / Col·lecció Artur Canyigueral

Fig: 10. Aquest model va ser molt utilitzat pels estudis fotogràfics durant el període 1865-1870. El revers de les targetes de visita és d’una gran utilitat a l’hora de datar aquest format fotogràfic. Col·lecció particular

He vist targetes de visita fotogràfiques que demostren que Baldomero Almejún va tenir obert al públic un estudi fotogràfic a Madrid, al número 22 del carrer del Príncipe, fent companyia amb algú que a hores d’ara ens és desconegut i signant “Almejún y Cia.”. Així hi consta al revers de dos models diferents de targetes de visita que reprodueixo en aquest post. Si venia de Sant Sebastià endeutat, no ens ha d’estranyar que hagi de buscar un soci capitalista per obrir un nou estudi fotogràfic. La pregunta és quan va obrir aquest estudi? El 1868, coincidint amb l’estrena de l’obra Desde Ceres a Flora que acabo de relatar? o ja iniciada la dècada dels setanta? o potser durant un període més llarg? o en diversos períodes breus? El Directorio de Fotógrafos diu “en los años sesenta”[35] sense precisar més i reprodueix una CDV idèntica a la que publico a la fig: 9. Es tracta d’un retrat de mig cos emmarcat per una màscara ovalada, amb el paper albuminat sense retallar, enganxada en un cartronet amb les cantoneres arrodonides. L’estampació del revers d’aquesta fotografia la van utilitzar molt els fotògrafs de la zona de València, Madrid, Valladolid i Saragossa, a partir de 1864 i fins al final de la dècada dels seixanta (vegeu fig. 10). Tot plegat em porta a situar-la en una data a l’entorn a la de l’estrena de l’obra de teatre esmentada, però també podria ser anterior. L’altre model de targeta de visita, de característiques estètiques similars, està esmaltada i amb la màscara ovalada premsada. Està datada el 1872, fet que ens situaria a Almejún a Madrid, si més no, entre els anys 1868 i 1872. Només hi ha un petit obstacle, el mes de juliol de 1866, la premsa de Madrid donava fe del trasllat de l’estudi fotogràfic d’Heraclio Gautier al número 22 del carrer del Príncipe,[36] on em consta que encara el tenia el mes de maig de 1869, i molt provablement fins el 1871. Una hipòtesi de treball podria ser que Gautier hagués cedit a Almejún durant uns mesos l’ús de l’estudi, com ho havia fet, per exemple, el compte de Vernay cedint el seu del carrer de Pontejos a Disdéri durant uns mesos el 1864. També podria ser que Almejún s’hagués instal·lat a Madrid durant uns mesos entre 1865 i 1866, des de que rescindeix el contracte amb el teatre Calderón a Valladolid, fins que se’n va a la Corunya. Un fet que cal tenir en compte, les targetes de visita que coneixem d’Almejún d’aquest primer període madrileny, porten un número de negatiu molt baix, el que ens indica que no havia tingut, fins aleshores, gaires clients.

Fig: 11. Retrat de bust de dona desconeguda, 1872. Almejún y Cª. Madrid. Retrat esmaltat i premsat / Col·lecció particular

La segona targeta de visita de Madrid (Fig: 11) porta una data manuscrita al revers: “10 de Julio 1872”. La major part de les vegades que ens trobem manuscrita una data al revers de les targetes de visita, l’acostumem a donar per bona, en el sentit de que ens dóna fe de quan va ser feta. En aquest cas, a més, coincideix la data amb l’època en que es va comercialitzar aquesta tipologia de targeta de visita. Tot plegat ens indicaria que Almejún potser va tenir estudi a Madrid en dos moments diferents. No he pogut trobar cap anunci del fotògraf a la premsa de Madrid.

León, 1873

Policarpo Mingote va publicar el 1879 una Guía del viajero en León y su provincia, en la que escriu molt sintèticament sobre el teatre de la capital lleonesa. En aquesta breu semblança hi diu: “Pintado por Almejun hace seis años, conserva el buen efecto de su adornado techo y elegante telón de boca.”[37] Segons Estefanía Fernández,[38] en la proposta adreçada per Almejún a l’ajuntament de León, es comprometia a “pintar el techo del Teatro sobre lienzo, el telón de boca, bambolinas y arlequines externos sobre lienzos nuevos, seis decoraciones sobre las viejas, a pintar las delanteras de los palcos, embocadura, dorando con oro fino lo que corresponda, pintar puertas y otras reformas por la cantidad de mil seiscientos reales, siendo de su cuenta el andamio”. Els treballs es van donar per acabats el 18 de setembre de 1873. Sembla que les decoracions pintades per Almejún no van ser del gust de tothom. L’arquitecte Juan de Madrazo, que aleshores treballava en la restauració de la catedral lleonesa, va considerar que el nou teló de boca no era molt encertat, i va remarcar grans defectes de perspectiva.

No he trobat dades significatives entre l’any 1874 i el 1877, un període en el que hauré de continuar espigolant. Només una, que comença a ser reiterativa. Un altre cop, el donostiarra Eusebio Tornero escripturava poders, ara per al procurador José Ángel Rico, veí de Valladolid, per a que en el seu nom reclamés a Baldomero Almejún, resident a Valladolid segons l’acta notarial,[39] el deute contret.

Bilbao, 1878 – 1879

El 26 de novembre de 1878, Almejún va adreçar un escrit a l’ajuntament de Bilbao oferint-se per pintar el teló de boca del teatre “de la localidad” per un preu de mil pessetes, proposta que l’ajuntament va acceptar quatre dies després.[40] En la proposta que Almejún va fer a l’Ajuntament de Bilbao, manifestava que es trobava de pas “por esta villa”. A tot arreu es troba de pas. És remarcable la diferència de preu entre la proposta del Teatre Principal de Lleó -mil sis cents rals- i la de Bilbao -quatre mil.

Teló_BILBAO CUARTA 002 038-4

Fig: 12. Esbós del teló de boca per al teatre de Bilbao, que consta a l’expedient que es conserva a l’Arxiu Històric Foral de Biskaia del fons de l’Arxiu Municipal de Bilbao.

Tot i això, he pogut consultar un altre expedient, en aquest cas judicial, de 1879, d’una diligència per a la preparació d’un judici executiu promogut per Francisco Sarabia, de Bilbao, contra Baldomero Almejún, reclamant-li el pagament d’un pagaré per valor de dos mil rals de velló. En el document que transcriu l’escribà del jutjat de 1ª Instància de Bilbao, hi diu textualment “En su consecuencia me constituí en la fotografía artística del Campo de Volantín en que trabaja D. Baldomero Almejún y teniendo a mi presencia le requerí a su persona para que pague los dos mil reales vellón o sean quinientas pesetas valor del pagaré”.[41] A banda que el jutge acabés dictaminant que el pagaré no s’havia de fer efectiu, el que m’interessa destacar és que un any després d’acceptar-li la proposta de pintar el teló de boca del teatre, Almejún estava treballant en un estudi fotogràfic a Bilbao. Fet fins ara desconegut. El cas és que només he pogut localitzar a Bilbao un estudi fotogràfic al passeig Campo de Volantín al segle XIX, que César Estornes[42] data el 1866 i respondria al nom de Fotografía Parisiense. Em sembla agosarat pressuposar que podria tractar-se del mateix estudi fotogràfic més de deu anys abans, tenint en compte que en aquesta època molts estudis només duraven un suspir i no havent pogut localitzat dades més precises es fa difícil anar més enllà. En qualsevol cas és una situació que ens obre la porta a plantejar-nos que Baldomero Almejún no només va treballar de fotògraf en aquelles ciutats on l’estudi fotogràfic es publicitava amb el seu nom, sinó també com a operador en estudis en els que el titular podia ser un altre fotògraf.

Quan Baldomero Almejún va comparèixer davant del jutge, el dia 3 d’octubre de 1879, va declarar que era veí d’Alcalà de Henares,[43] que només feia dos mesos que residia a Bilbao, que era fotògraf de professió i que tenia cinquanta-tres anys. De fet el pagaré era a trenta dies, i vencia el 30 d’agost, dades que comfirmen la declaració d’Almejún.

La darrera etapa (1880 – 1889): Valladolid, Burgos, Santiago de Compostel·la, Vigo, Salamanca

Acabava l’anterior etapa a Valladolid, avançant que Almejún tornava a Valladolid el 1880. Aquest any es va fer càrrec de l’escenografia de la comèdia de màgia La Redoma Encantada, de Juan Eugenio Hartzenbusch, l’any de la mort d’aquest, en la representació que es va fer al teatre Calderón.[44] D’aquest mateix any són unes decoracions seves en un teatre d’estiu “teatro de prestidigitación y de autómatas, que se instaló frente a la Academia de Caballería.”[45]

En aquest retorn a Valladolid es va fer càrrec “del estudio que su suegro, P. Monterde, había instalado en la calle Torrecilla, nº 26.”[46] No tenim més dades que ens permetin saber si aquest estudi fotogràfic va tenir una llarga vida, però tenint en compte la constant mobilitat del personatge, potser va ser un estudi més aviat efímer.

Em consta que el 1882 torna a Burgos, i aquesta vegada si que hi pinta un nou teló de boca per al teatre. La premsa local en va fer el següent comentari: “La composición es muy acertada: Dos grandes cortinas rojas, sugetas por cordones de oro, dejan en el centro un amplio espacio que descubre una balaustrada del renacimiento cubierta en un estremo por otró cortinon de raso blanco. Del fondo surge un templo griego que simboliza el teatro antiguo, y sobre el muro en que se apoya la balaustrada del primer término se eleva la estatua que representa el teatro. El plegado está bien estudiado y hace rico el fleco de oro y adorno de pasamanería. El bambalinón que corona la obra del Sr. Almejún, es del mayor gusto y en nuestro sentir lo mejor ejecutado.”[47] Dos anys després, es feia càrrec, també a Burgos, de la decoració del Café Suizo.[48]

Aquest mateix any 1884, el 31 d’octubre per ser precís, es va inaugurar a Valladolid el Teatro Zorrilla, que va comptar amb la presència del gran poeta i dramaturg. Tenint en compte la popularitat que José Zorrilla tenia en aquell moment, deuria ser normal que la premsa de Madrid es fes ressò d’aquell esdeveniment: “Se ha inaugurado con gran solemnidad un nuevo templo del arte en Valladolid. El teatro Zorrilla. […]
La embocadura del palco escénico es elevada y airosa, en la que se destaca por la brillantez de sus colores, , el bambalinon y el telon, lienzos ambos verdaderamente notables, debidos a los reputados pintores escenógrafos Sres. Almejun y su aventajado discípulo, de quien son tambien las decoraciones y el floron del techo de la sala, donde se leen los apellidos de los poetas y músicos más ilustres de Castilla.”[49]

Però Almejún, com ens ha vingut mostrant al llarg de tota la seva vida, no podia parar quiet gaire temps en una mateixa ciutat, i una vegada inaugurat i posat en marxa el Teatro Zorrila, se’n torna a Santiago de Compostel·la, on el mes de gener de 1885 hi obre un nou estudi fotogràfic. La premsa de l’època, més que informar del que passava, sovint feia de portantveu dels actors de la notícia, i a més de pregonar que els preus de les fotografies d’Almejún eren “fabulosamente baratos”, auguraven que l’arribada d’Almejún a Santiago provocaria “una revolución en la fotografía”. Almejún es va establir a la cèntrica Rua del Villar, i no només va obrir estudi fotogràfic, sinó que també hi va muntar un taller de pintura.[50]

L’any anterior, el 1884, s’havien autentificat les relíquies de l’apòstol Santiago, i el 1885 la ciutat ho va voler celebrar la seva festivitat d’una manera especial. El Papa Lleó III va concedir el privilegi especial que el 1885 fos de Jubileo Pleníssimo, i es va preparar un programa de festes que durava del 20 al 30 de juliol. Tots els edificis públics van lluir una extraordinària il·luminació per gas. Baldomero Almejún hi va voler tenir un paper rellevant, perquè seu era el projecte de la “Fantástica y suntuosa iluminación en los paseos y jardines de la Alameda […] la cual iluminación se instalará en la forma siguiente: Una magnífica y grandiosa arcada con alegorías se colocará al frente de los jardines, la que estará profusamente iluminada. En los salones, calles laterales y jardines de la Alameda se destacarán columnas de honor, mástiles y gallardetes. De uno a otro mástil correran hileras de arcos, gaurnecidos con vasos de colores, formando túnel. En la escalinata que da acceso al paseo de Buena Vista, se levantará un elegante Templete estilo de Renacimiento, de efecto verdaderamente mágico. En esta iluminación se emplean 10.000 luces.”[51] Pel que he llegit, però, l’extraordinària il·luminació va resultar un absolut fracàs, i la premsa local es va fer ressò del desencís. “¿Es esta la fantástica y suntuosa iluminación anunciada en el programa? ¿Es esta la obra del célebre Almejún? Parece imposible, porque aquí no hay nada bueno, ni columnas, ni mástiles, ni candelabros, ni el arco de la entrada, ni nada […].”[52]

Encara a Santiago de Compostel·la, em cal deixar constància d’un projecte que Almejún va presentar a l’Ajuntament, però que no es va realitzar, segurament per massa ambiciós o massa car, o potser perquè des d’un primer moment va ser motiu de sornegueria a la premsa satírica de Santiago, i les autoritats finalment es van tirar endarrera. Es tractava de fer una gran representació de la llegendària -inexistent històricament- Batalla de Clavijo, en la que segons la tradició l’apòstol Santiago va fer la seva aparició en favor de les tropes cristianes, quan aquestes estaven ja vençudes per les tropes sarraïnes. La premsa favorable al projecte en va dir: “No es un simple combate para el cual se necesite (como pide un periódico de ésta localidad) que vengan escuadrones de caballería, lamentando que el espectáculo pudiera ser ridículo e impropio de una ciudad tan culta como Santiago. El proyecto del señor Almejún tiene mucho de ingenioso y de artístico para que desdiga de los adelantos del siglo XIX, y aunque no vaya muy ajustado a la historia o a la tradición, simboliza perfectamente la lucha de siete siglos entre la cruz y la media luna, son un gran castillo tomado al asalto en medio de la extensa plaza y cuyos fuertes muros, al derrumbarse entre el estrépito de las armas y en lo más recio de la pelea, darán lugar a la aparición de la imagen del Apostol Santiago debajo de un vistoso arco triunfal. Según se exija que este castillo soberbio, sea derribado total o parcialmente, costará la obra 30.000 o 50.000 reales, según los presupuestos presentados por el Sr. Almejún.”[53]

BATALLA_DE_CLAVIJO_Material_gráfico__1

Fig: 13. Representació de la Batalla de Clavijo segons un dibuix litografiat de Francisco de P. Van Halen [1850] / Biblioteca Nacional de España

Abans d’acabar l’any 1885, trobem a Baldomero Almejún fent decoracions per al teatre-circ Tamberlick, de Vigo. Entre altres, es parla de les decoracions “para poner en escena en nuestro teatro-circo en la próxima Pascua de Navidad un lucido nacimiento”,[54]que no sé si interpretar com una representació de Pastorets, o com un gran diorama a l’escenari del teatre.

Poc temps després el trobo a Salamanca, acompanyant al pintor de Valladolid, Mariano Lafuente. Tenint en compte que ambdós personatges eren pintors i escenògrafs, i que Almejún era, a més, fotògraf, la notícia llegida a la premsa es presta a una certa confusió, perquè no deixa clar quina era la seva funció d’acompanyament a Lafuente. La transcric en la seva totalitat, per afavorir que se’n pugui estirar algun fil en el futur: “El notable pintor vallisoletano Sr. Lafuente, primer premio del museo provincial y pensionado por el Excmo. Ayuntamiento de la la capital de Castilla la Vieja, se halla entre nosotros con el entusiasmo artistico de coleccionar en un álbum de estudios los monumentos históricos que contiene esta antigua población. Parece que el reputado artista decorador Señor Almejún se propone aprovechar la estancia del laureado pintor para dar á conocer sus talentos á la sociedad salmantina. Saludamos cordialmente al renombrado artista, deseando que haga en esta capital una feliz campaña, para lo cual, si en algo nos cree útiles incondicionalmente nos ofrecemos.”[55] He subratllat expressament la frase, perquè em sembla que no està clar a quins “talentos” es refereix.

Cap a finals de 1887, Valladolid veu acabada una nova decoració amb el segell d’Almejún: “Antes de ayer se abrió nuevamente después de las importantes reformas que se han llevado a cabo, el Café Davó, que en virtud de la predilección que le dispensa la clase mercantil que le ha señalado como punto de reunión y centro de contratas, ha tomado el titulo de Café del Comercio. El salón está adornado con catorce tapices alegóricos de la industria y del comercio debidos a la vigorosa inspiración y rápido pincel del Sr. Almejún. En el techo grandes tarjetones con ángeles, adornan entre nebulosos horizontes aquella atmósfera de luz, de oro y de color.”[56]

Baldomero Almejún moria a Valladolid l’abril de 1889.[57]

 

[1] Aprofito per agrair la col·laboració de Yolanda Rodríguez García (Arxiu Municipal de Burgos), Miren Díaz Blanco (Arxiu Municipal de Valladolid), Itziar Goikolea Ugarte (Arxiu Municipal de Bilbao), Esperanza Fernández Suárez (Arxiu Municipal de Lleó), Anna Valls Passola i Begoña Álvarez Ramos (Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de Barcelona), José María Nogales Herrera (Arxiu Municipal d’Alcalà de Henares), Ernest Ortoll (Museu Frederic Marés), Arturo Canyigueral (col·leccionista).

[2] Dóno, de moment, fiabilitat al full d’empadronament d’Alcalá de Henares, signat per ell, on hi consta nascut a La Seca (Valladolid), el 21 de febrer de 1826. Arxiu Municipal d’Alcalà de Henares. Padró de veïns, 1880.

[3] Arxiu Municipal de Burgos. Obres Públiques. Exp. 18-813, “Remate y adjudicación de la pintura de decoraciones y demás efectos para el escenario del Teatro Principal de Paseo del Espolón.” 1857.

[4] Isidre BRAVO. 1986. L’escenografia catalana. Barcelona : Diputació de Barcelona, p. 80.

[5] Arxiu Municipal de Burgos. Obres Públiques. Exp. 18-813, “Remate y adjudicación de la pintura de ensamblaje, balcones y pisos del Teatro Principal de Paseo del Espolón.” 1858.

[6] Gaceta de Madrid, 12 de setembre de 1858, pàg. 4

[7] Cartell de l’òpera Hernani. Base de datos de Carteles teatrales valencianos del siglo XIX. Parnaseo. Consultat en línia a: http://parnaseo.uv.es/Carteles.htm

[8] José HUGUET CHANZÁ. 1990. Historia de la fotografía valenciana. Diario Levante (obra publicada en fascicles). José HUGUET CHANZÁ. 1992. Memoria de la luz. Fotografía en la Comunidad Valenciana, 1839-1939. València.

[9] José Ramon CANCER MATINERO. 2006. Retratistas fotógrafos en Valencia (1840-1900). València : Institució Alfons el Magnànim. Diputació de València; pàg. 79

[10] La Opinión (València), 30 de novembre de 1861. Citat per Concha BAEZA. 2007. “Antoni García. Com es forma una imatge”. A: Antonio García, fotògraf. València : Generalitat Valenciana, pàg. 23

[11] Concha BAEZA. Idem. pàg. 24

[12] Narciso ALONSO CORTÉS. 1947. El teatro en Valladolid. Siglo XIX. Valladolid : Imprenta Castellana.

[13] Concha BAEZA. Idem. pàg. 27

[14] Concha BAEZA. Idem. pàg. 27

[15] José Ramon CANCER. Idem. pàg. 79

[16] José Ramon CANCER. Idem. pàg. 80

[17] Podeu consultar els cartells i programes teatrals valencians del segle XIX a: http://parnaseo.uv.es/Carteles.htm

[18] Joaquín MUÑOZ MORILLEJO. 1923. Escenografía Española. Madrid, pàg. 244

[19] Rafael María LIERN. 1863. La almoneda del Diablo. Comedia de magia en tres actos y un prólogo. Valencia. Imprenta de Ferrer de Orga.

[20] El Lloyd Español (Barcelona), 26 de novembre de 1863, pàg. 4

[21] La Iberia (Madrid), 6 d’octubre de 1863, pàg. 1

[22] Ricardo GONZÁLEZ. 2002. El asombro en la mirada. 100 años de fotografía en Castilla y León (1839-1939). Salamanca, pàg. 121. Com que Gonzàlez no aporta notes per saber d’on treu la informació, només la bibliografia consultada al final del llibre, no podem saber d’on treu la informació concreta, el que segurament ens indicaria en quin moment de l’any va obrir el primer estudi a Valladolid.

[23] Juan P. ARREGUI. 1999. La vida de un teatro de provincias en el siglo XIX: Teatro Calderón de la Barca de Valladolid (1864-1900). Valladolid : Universidad de Valladolid / Caja España, pàg. 55

[24] El Norte de Castilla (Valladolid), 15 de setembre de 1864, pàg. 2

[25] José Ramon BARREIRO FERNÁNDEZ. 1986. Historia de la Ciudad de la Coruña. La Voz de Galícia, p. 305

[26] Enrique FERNÁNDEZ CASTIÑEIRAS / Juan M. MONTERROSSO MONTERO. “Institutio regia, Institutio pontificia. Las pinturas de la Capilla General de Ánimas de Santiago de Compostela. Un programa iconográfico de caracter institucional”, a: Semata, Núm 15 (2003), pp. 491-546.

[27] Enrique FERNÁNDEZ CASTIÑEIRAS / M. Carmen FOLGAR DE LA CALLE. 2014. “Recuperando el pasado: una obra de Baldomero Almejún y la influencia de los grabadores de Cochín para el Hôtel Royal des Invalides de París”. A: La Huella Impresa. Opus Monasticorum, VIII. Santiago de Compostela : Universidad de Santiago de Compostela / Alvarellos Editora, pàg. 101

[28] Gerardo F. KURTZ / Isabel ORTEGA. 1989. 150 años de fotografía en la Biblioteca Nacional. Madrid : Ministerio de Cultura / El Viso, pàg. 87.

[29] Podeu visualitzar aquestes fotografies a la Biblioteca Digital Hispànica: http://bdh.bne.es/bnesearch/Search.do?

[30] Lee FONTANELLA. 1981. La historia de la fotografía en España. Desde sus orígenes hasta 1900. Madrid : El Viso, pàg. 163 i 260

[31] Vegeu Clifford, portal dels fotògrafs del segle XIX a Espanya: http://www.fotoconnexio.org/clifford/

[32] Archivo General de Gipuzkoa. Archivo Histórico de Protocolos de Gipuzkoa. Joaquín Elosegui, notario. Referencia: AHPG-GPAH 3/2896/453. “Poder a Santiago Martín, de Madrid, para reclamar y cobrar una cantidad de Baldomero Almejun. Otorgante: Eusebio Tornero.”

[33] Boletín de Loterias y de Toros (Madrid), 21 de desembre de 1868. “Revista de Teatros”, Francisco Palacios y Toro, pàg. 3-4.

[34] Diario Oficial de Avisos de Madrid (Madrid), 22 de desembre de 1868, pàg. 4.

[35] María José RODRÍGUEZ / José Ramón SANCHIS. 2013. Directorio de Fotógrafos en España (1851-1936). València, pàg. 540

[36] La Correspondencia de España (Madrid), 6 de juliol de 1866, pàg. 3. La Discusión (Madrid), 30 de maig de 1869, pàg. 3

[37] Policarpo MINGOTE TARAZONA. 1879. Guía del viajero en León y su provincia. León, pàg. 139

[38] Estefanía FERNÁNDEZ GARCÍA.1997. León y su actividad escénica en la segunda mitad del siglo XIX. Madrid : UNED. pàg. 90. Tesi doctoral consultada en línia el juliol del 2017: http://www2.uned.es/centro-investigacion-SELITEN@T/pdf/estefaniafernandez.pdf

[39] Archivo General de Gipuzkoa. Archivo Histórico de Protocolos de Gipuzkoa. Joaquín Elosegui, notario. Referencia: AHPG-GPAH 3-2904,A1352r-1353r.

[40] Arxiu Històric Foral de Bizkaia. Arxiu Municipal de Bilbao. Fons de l’Ajuntament de Bilbao. Expedient BILBAO CUARTA 0002/038. “Expediente tramitado por el Ayuntamiento de Bilbao en virtud de propuesta presentada por Baldomero Almeguin (sic), de profesión pintor, para realizar y pintar un telón de boca para el Teatro de la Villa.”

[41] Arxiu Històric Foral de Bizkaia. Secció judicial. Jutjat de Primera Instància de Bilbao. Expedient JCR2392/017. “Diligencias para la preparación de juicio ejecutivo promovidas por Francisco de Sarabia, vecino de la villa de Bilbao, contra Baldomero Almejún, su convecino, sobre el pago de dos mil reales de vellón procedentes de un pagaré.”

[42] Cèsar ESTORNES. “Fotógrafos en Bilbao a mediados del siglo XIX”. Blog consultat en línia el juliol de 2017: http://memoriasclubdeportivodebilbao.blogspot.com.es/2010/09/fotografos-en-bilbaoa-mediados-del.html

[43] He pogut comfirmar a l’Arxiu Municipal de Alcalá de Henares, que Baldomero Almejún, hi constava empadronat el 1880, amb un any de residència.

[44] Juan P. ARREGUI. Op. cit. pàg. 55

[45] María Antonia FERNÁNDEZ DEL HOYO. 1981. Desarrollo urbano y proceso histórico del Campo Grande de Valladolid. Ayuntamiento de Valladolid. pàg. 463

[46] Ricardo GONZÁLEZ. 2002. Idem.

[47] El Papa Moscas (Burgos), 10 de setembre de 1882, pàg. 3

[48] El Papa Moscas (Burgos), 13 d’abril de 1884, pàg. 2

[49] La Correspondencia de España (Madrid), 5 de novembre de 1884, pàg. 3

[50] Gaceta de Galicia. Diario de Santiago (Santiago de Compostela), 7 de gener de 1885, pàg. 2

[51] El Correo Gallego (El Ferrol), 16 de juliol de 1885, pàg. 3

[52] El Eco de Galicia (Habana), 30 de juliol de 1885, pàg. 2

[53] Galicia Moderna (La Habana), 12 de juliol de 1885, pàg. 8

[54] Gaceta de Galicia. Diario de Santiago (Santiago), 28 de novembre de 1885, pàg. 2

[55] El Fomento (Salamanca), 21 de gener de 1887, pàg. 2

[56] El Norte de Castilla (Valladolid), 17 de setembre de 1887, pàg. 3

[57] La Correspondencia de España (Madrid), 20 d’abril de 1889, pàg. 3, i El Día (Madrid), 24 d’abril de 1889, pàg. 2

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: