Així s’anunciava a Barcelona Emilio Morera quan hi va obrir l’estudi fotogràfic el 1862. Hi va tenir la seva primera galeria al terrat del número set de la plaça Reial, on la mantingué en actiu fins el 1865, any en que es va traslladar al terrat del número deu del carrer d’Escudillers, on hi va exercir com a fotògraf i com a pintor, com a mínim, fins el 1872, any en el que hauria d’haver desmuntat la galeria fotogràfica del terrat per una sentència judicial que el va obligar a complir una ordre del Govern Civil. Una dècada de treball fotogràfic que coincideix gairebé de ple amb la que sovint s’ha anomenat com la dècada prodigiosa de la fotografia al segle XIX. Els anys en els que el comerç de la fotografia va canviar radicalment. La dècada que va veure nèixer infinitat de galeries fotogràfiques als terrats de Barcelona, i als de moltes de les ciutats del món occidental, com a conseqüència de la popularitat que havia agafat la targeta de visita, i per l’abaratiment que va representar fer-se retratar i el consegüent creixement i aixamplament de la massa social que pogué tenir prou recursos per anar a cal retratista.
Tot i el que acabo de dir, cal tenir en compte que en la mateixa adreça del carrer d’Escudillers hi tenim documentat un altre fotògraf a partir de 1872, un tal Esteve Milà, Fotografía de Milà, actiu, si més no, fins el 1879. Per contra no em consta que ningú anomenat Milá hagués pagat contribució industrial al llarg d’aquest període, durant el qual consta com a títular de l’impost que es pagava per a l’exercici de l’activitat fotogràfica en aquesta adreça,[1] una tal Eulàlia Morera. S’ha escrit que podria tractar-se de l’esposa d’Emilio Morera, o d’una filla. L’esposa d’Emilio Morera es deia Rafaela Calmarino, i per tant no es tractaria d’ella actuant amb el cognom del marit com era corrent en aquesta època. Entre les filles que he pogut documentar del matrimoni Morera – Calmarino no hi ha cap Eulàlia. Tenim, doncs, un interrogant per investigar: Qui era aquesta Eulàlia Morera que consta en la matrícula industrial entre el 1874 i el 1885?
He vist d’aquesta dècada en la que el titular de l’establiment fotogràfic era E. Milá o Fotografía de Milá, algunes targetes de visita amb una signatura manuscrita al revers on es llegeix E. Morera, que es correspon amb la firma que Emilio Morera signava les instàncies presentades a l’Ajuntament de Barcelona. En aquestes targetes de visita no hi consta cap domicili, ni ciutat. Quina hipòtesi em plantejo? Potser alguns coneguts volien que els retratés ell en persona i utilitzava l’estudi fotogràfic d’en Milà per fer-ho, i per això no hi feia constar cap adreça? Alguns dels elements decoratius que utilitza en aquestes targetes de visita havien estat utilitzats ja per Morera a la plaça Reial, i van ser utilitzars per Milà al carrer d’Escudillers, inclosa la catifa que cobreix l’entarimat.
Què en sabem d’Emilio Morera?
Tot i que el seu nom ha estat citat de passada en una bona quantitat de textos de la història de la fotografia quan es refereixen a aquesta època,[2] només en conec un que estigui dedicat íntegrament a aquest personatge. Millor dit, un text en el que es parla d’una galeria compartida per dos noms destacats de la història de la fotografia: Emilio Morera i Ágel Garrorena. Em refereixo al post que van publicar al seu blog, el 2015, Teresa García Ballesteros i Juan Antonio Fernández Rivero sota l’anunciat «El estudio Morera y Garrorena, el origen de dos fotógrafos», en referència al taller que ambdós personatges van obrir conjuntament a Saragossa el 1858.[3]
En aquest article ens parlen de l’estudi Morera y Garrorena, arran d’una magnífica fotografia il·luminada de la seva col·lecció, que conserva al seu revers una etiqueta amb les dades comercials del taller de Saragossa. Recullen, a més, les dades publicades per la historiadora Núria F. Rius del taller obert per Emilio Morera a Barcelona, i les dades del directori de fotògrafs publicat el 2013 per Mª José Rodríguez Molina y José Ramón Sanchís Alfonso. A l’article, Teresa García Ballesteros i Juan Antonio Fernández Rivero, fan referència també a dades d’Ángel Garrorena, pare d’una extensa i prolífica nissaga de fotògrafs, a qui no em referiré en el text que us exposaré a continuació.
Què hi puc aportar?
Com que he recollit algunes dades que em permeten fer un recorregut més ampli per l’activitat fotogràfica, i pictòrica, d’Emílio Morera, vull exposar-les aquí, amb l’objectiu de posar-les a l’abast dels investigadors que tinguin interès en aquest personatge, que, com es podrà veure, apunta a una rica i diversa activitat artística que es va allargar per un període d’uns quaranta anys, des de la dècada dels cinquanta del segle XIX i fins a la seva mort, esdevinguda a Barcelona, el 1890.
Emilio Morera a Saragossa (1856 – 1861)
Alguns dels investigadors que l’han citat com a fotògraf, situen l’inici de la seva activitat com a tal, el 1857, a Saragossa. Precisem’ho una mica. El diari El Avisador del dia 16 de gener de 1858, va publicar una nota que transcric literalment:
«Fotografía.- Cuatro dias hace que se ha abierto el nuevo Gabinete General de Fotografía de los SS. Morera y Garrorena, y a juzgar por los retratos que hemos visto espuestos al público, sus obras son dignas de llamar la atencion y no dudamos alcanzaran general aceptacion si los precios como se anuncian los ponen al alcance de todas las fortunas. Se proponen tanbien estos artistas formar una coleccion de vistas estereoscopicas, que seran un panorama de Zaragoza, celebramos este pensamiento que una vez ejecutado, juzgaremos, si llegamos a conocerlo.»[4]
D’aquesta nota se’n desprèn una data exacta per a l’inici de l’activitat professional del gabinet fotogràfic de Morera y Garrorena, que s’hauria esdevingut el 12 de gener de 1858, coincidint amb el dia en que va ser publicat el seu primer anunci a la premsa diària de Saragossa:
«GABINETE GENERAL DE FOTOGRAFIA. Los señores Garrorena y Morera han construido uno en la calle del Coso núm. 130, el cual reúne todas las condiciones que exige el arte, en el que se harán retratos de todos tamaños en negro y al colorido, grupos de familia, retratos y grupos estereoscópicos, como igualmente todo lo que sea anecso al ramo de fotografía.»[5]
Gràcies a la premsa local tenim constància de què a primers de desembre de l’any anterior, s’estava construint un terrat al carrer del Coso, amb la finalitat d’ubicar-hi a sobre «un almacén de fisionomías, o sea un gabinete al aire libre para fotografiar las gracias de cada quisque que lo desee».[6] No em direu que no ens trobem davant d’una de les més curioses definicions per a la galeria d’un retratista: magatzem de fesomies. Em sembla una definició extraordinàriament precisa. La nota periodística ens concreta que aquestes obres s’estaven fent a l’edifici del davant del teatre, i sabem que la galeria de Morera y Garrorena estava situada davant del Teatre Principal, per tant sembla bastant clar que es referien a les obres endegades per aquests fotògrafs per a la construcció del seu gabinet fotogràfic.
Tot i això, he de dir que la primera referència que he pogut recollir de la presència d’Emilio Morera a Saragossa és de 1856, quan s’anunciava com a pintor i retratista a l’oli, oferint els seus serveis fent retrats de totes les mides, i també pintant «paisajes, imágenes, cuadros de costumbres, etc. como igualmente toda clase de cortinas transparentes», i, a més, s’oferia per fer classes de dibuix i «lecciones de música y piano».[7] Ens hem de preguntar necessàriament si ho feia tot ell, o si la seva esposa també feia algunes d’aquestes classes. L’anunci hi afegeix que havia arribat a la capital aragonesa procedent de Madrid. No puc donar, de moment, notícies de la seva estada a la cort.
Com a retratista a l’oli, Emilio Morera estava situat al tercer pis del número cent trenta-quatre del carrer del Coso, que és on tenia el seu domicili, i el gabinet amb Garrorena l’anunciaven al número cent trenta. Molt proper l’un de l’altre.
Sobre el gabinet fotogràfic de Morera y Garrorena a Saragossa hi ha referències comercials a la premsa local al llarg de l’any 1858, però no n’he pogut trobar de posteriors a aquest any. Del contingut dels anuncis que van publicar, el més destacat és la referència a que volien fer vistes estereoscòpiques de Saragossa i retrats de grups també amb estereoscopia. En aquests anuncis hi ha una dada que potser hauríem d’interpretar com un avís de la pròxima fi d’aquesta associació comercial. Un anunci aparegut a finals del mes d’octubre de 1858, feia saber als clients que degut a la favorable acollida que havia tingut el gabinet fotogràfic entre el públic, faran una rebaixa general en els preus de totes les seves obres, com si en realitat anunciessin una liquidació general. Va ser el darrer anunci publicat? Si el negoci funcionava, no tenia gaire sentit fer una rebaixa general dels preus. Potser el negoci no els va acabar de funcionar del tot. Els preus per fer-se retratar encara eren alts, i la targeta de visita encara no havia fet la seva aparició a Saragossa. De fet, actualment, es coneixen molt poques fotografies amb la marca d’aquest gabinet fotogràfic.
Aquesta és una situació que sovint em desconcerta: l’escassa o nul·la existència de retrats o vistes produïdes en algunes d’aquestes galeries fotogràfiques. Morera y Garrorena van tenir la galeria de Saragossa en funcionament durant gairebé un any. Què se n’ha fet dels retrats que hi devien fer? i de les vistes estereoscòpiques de Saragossa que anunciaven? No és un cas únic i singular. Sense anar més lluny, aquell mateix any, just un mes després d’obrir la galeria Morera y Garrorena,[8] Gregorio Sabaté, un històric de la fotografia a Saragossa, va començar a fer retrats fotogràfics al local de l’acadèmia de caligrafia que feia poc havia obert al número seixanta-sis del carrer Santa Catalina. Sabaté va tenir galeria de retrats a Saragossa fins a finals dels anys vuitanta del segle XIX, durant trenta anys, i en canvi l’existència de retrats, que portin estampat el nom de Sabaté a les actuals col·leccions públiques i privades és escassísima. En el cas de Gregorio Sabaté el fet és molt destacat, perquè quan es va instal·lar a Saragossa ja portava uns quants anys fent retrats al daguerreotip per diverses ciutats d’Espanya, i daguerreotips que portin una etiqueta amb el seu nom només se’n coneix un, localitzat molt recentment.[9] Potser hi ha una explicació lògica que no atinem a esbrinar.
Del que si que tinc constància és que malgrat que l’associació amb Garrorena s’acabés cap a finals de 1858, Emilio Morera va continuar a Saragossa com a mínim fins a finals de 1861, doncs el dia 4 de desembre d’aquell any hi va nèixer la seva filla Eloisa.[10] El matrimoni ja havia tingut una filla a Saragossa el 9 de març de 1859, i en la inscripció d’aquesta filla, Francisca del Carmen Morera Calmarino, al registre civil municipal de Saragossa, hi consta que vivien al número cent trenta-quatre del carrer del Coso, la mateixa adreça en la que s’anunciava com a retratista a l’oli abans d’obrir la galeria fotogràfica associat amb Àngel Garrorena.[11] Encara va tenir un tercer fill a Saragossa, el 10 de novembre de 1860 hi va nèixer Emilio Cándido Andrés Morera Calmarino.[12]
Tot i això, a finals de 1859 la premsa de Madrid es va fer ressò d’una notícia que ens podria situar altra vegada a Emilio Morera a la cort, potser temporalment, o si més no una notícia que sembla afectar-lo. La comtessa de Lucena, esposa de Leopoldo O’Donnell, aleshores president del govern d’Espanya, va rebre un quadre, obra de Domingo Valdivieso i Emilio Morera, que representava el general O’Donnell a cavall, acompanyat del seu estat major, amb uniforme de campanya, reconeixent el camp de batalla enemic al nord d’Àfrica. Desconec les circumstàncies de l’associació d’Emilio Morera amb el pintor Domingo Valdivieso per pintar l’obra en qüestió, però tenint en compte que eren de la mateixa generació i que van coincidir amb tota seguretat a Madrid abans que Morera decidís traslladar-se a Saragossa, sembla que la seva relació podria venir de l’època en que Domingo Valdivieso estudiava a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando. Potser també hi va estudiar Emilio Morera.
Poc més d’un any després del lliurament d’aquest quadre d’O’Donnell a la seva esposa, el gener de 1861, un tal Morera tenia exposats a Barcelona, a la botiga de miralls i marcs daurats que el francès Antonio Cousseau havia obert als baixos del número dos del carrer Colon, carrer que enllaça la plaça Reial amb la Rambla, quatre paisatges pintats a l’oli. Es podria tractar d’Emilio Morera? Provablement. Aquest fet, i la notícia de Madrid, potser només ens indica que malgrat la seva residència a Saragossa entre el 1856 i el 1861, la mobilitat territorial del pintor a la recerca del reconeixement de la seva obra pictòrica, era més gran de la que podríem suposar a algú establert familiarment i comercialment en una ciutat determinada.
Encara una altra dada de la seva presència a Saragossa, que d’alguna manera té a veure amb el fet que hagi citat fa un moment l’estudi fotogràfic de Gregorio Sabaté. A primers d’agost de 1860, el periòdic Diario de Zaragoza va publicar una nota elogiosa sobre el mostrari que exposava «en la casa de Correos el fotógrafo señor Sabaté», però el redactor hi feia constar que tenint en compte que la gent ja coneixia sobradament la qualitat dels retrats fotogràfics de Gregorio Sabaté, ara tenia interès en remarcar que «debemos manifestar lo perfectamente iluminados que están y que revelan que la persona encargada de este trabajo que lo es el señor Morera reúne dotes que le hacen digno del aprecio con que el público mira sus obras: la unión de los señores Sabaté y Morera forma un todo que satisface á no dudarlo los deseos de los mas exigentes.»[13] Desconec fins quan va durar l’associació d’Emilio Morera amb Gregorio Sabaté, però és presumible que s’allargués fins que en Morera decidís anarse’n a Barcelona a primers de 1862. Caldria investigar aquesta unió.
Finalment una referència relacionada amb la visita que la reina Isabel II va fer a Saragossa a primers d’octubre de 1860 on va arribar el dia set venint de Barcelona. La ciutat s’havia engalanat per a l’ocasió, i la «Diputación y la junta provincial de Agricultura, Industria y Comercio, y el cuerpo de comerciantes e industriales asociados para los festejos públicos, levantaran en el centro del Coso un templete u obelisco al gusto árabe, con los atributos de las clases que representa, iluminandolo por la noche con selectos transparentes, disponiendo ademas el alumbrado general a la veneciana en toda la estension de esta calle.»[14] Aquest és un obelisc que no podia faltar en cap de les visites que la reina Isabel II feia a les ciutats del país. El cas que ens interessa és que segons Mariano Gracia Albacar,[15] «Esta obra resultó de muy buen gusto, sobre todo de noche; los pintores Morera y Rudesindo Marín fueron los encargados de proyectarla». Caldria confirmar la suposició de que es tracta del nostre Emilio Morera, en aquesta ocasió treballant amb un pintor local, més jove que ell, que era escenògraf del Teatre Principal de Saragossa. D’aquest templet en tenim una magnífica imatge fotogràfica presa pel fotògraf que acompanyava la reina, el gran Charles Clifford.
Els estudis fotogràfics d’Emilio Morera a Barcelona (1862 – 1872)
Fem un pas endavant i ens traslladem a la ciutat comtal.
Sabem, per un expedient que es conserva a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, que el maig de 1862, Emilio Morera vivia en una habitació de la casa que els germans Antonietti tenien al número set de la plaça Reial.[16] És en aquesta adreça on demanava construir una galeria provisional al terrat de la finca. Em crida l’atenció que a la instància presentada a l’Ajuntament de Barcelona no hi feia constar la professió, ni hi explicitava que la galeria a construir fos per fer-hi retrats fotogràfics, com si que ho indiquen la pràctica totalitat dels fotògrafs que en aquesta època aixecaven les seves galeries envidrades als terrats dels edificis dels carrers més cèntrics de Barcelona. Sovint penso que Emilio Morera potser no va exercir mai de fotògraf, sinó que ell continuava amb la seva professió de pintor, i que un operador contractat feia la feina de fotògraf.
Qui podria ser el fotògraf que treballava per Morera? Una resposta parcial la trobem en una notícia apareguda al Diario de Tarragona que es feia ressò del que deia el periòdic barceloní El Telégrafo, on es pot llegir:
«Leemos en El Telégrafo: Hemos visto unos preciosos retratos fotografiados bajo un nuevo método, salidos del taller del señor Morera, plaza Real, núm. 7. Ademas de la exactitud del parecido y de la perfeccion de las tintas, tienen estas fotografías la particularidad de que el busto esté contenido dentro de una orla ovalada ó de otra forma caprichosa y cuyo fondo es una tinta diferente de la tarjeta, que en unas es pajizo y en otras ceniciento ó verdoso. Esta novedad, que produce un bellísimo efecto, es invencion de don Juan Magistris, primer operador del taller que dirige el señor Morera, y fotógrafo conocido ya anteriormente cuando tenia establecimiento abierto en la calle Nueva de San Francisco por sus reproducciones en grande escala.»[17]
Tenim, doncs, que durant un temps el fotògraf i pintor Juan Magistris Galiani que ja havia estat il·luminador per al valencià Pascual Pérez a finals de la dècada anterior i que posteriorment serà operador de Joaquim Massaguer a Girona, va ser l’operador d’Emilio Morera a la galeria fotogràfica de la plaça Reial. La descripció que el cronista fa de la fotografia em fa pensar en el sistema a dues tintes inventat pels germans Crozat, que el 1864 estava en plena difusió i que provablement Magistris utilitzava sense pagar els drets corresponents.
La construcció de la galeria fotogràfica va ser recorreguda immediatament per alguns veïns. El propietari de la casa número quatre de la plaça Reial, que llindava amb la casa dels germans Antonietti, diu que tot i que la casa d’aquests ja té tota l’alçada permesa, «se construye en el terrado un edificio nuevo de madera, de elevacion á lo menos doce palmos, el cual quitará las vistas, luz y ventilacion, con grave perjuicio de los usos que tienen los terrados de las casas», i en demana la demolició immediata. El mateix va demanar el propietari de la casa número u del carrer del Vidre, que també llindava amb la dels Antonietti, tot i que aquest diu que la construcció de fusta té vint pams d’alçada. L’informe de l’arquitecte municipal, Miquel Garriga, és comprensiu amb la construcció de la galeria de l’Emilio Morera, considerant que aquesta activitat necessita llum per portar-se a terme, i que els terrats són els únics llocs de la ciutat on la poden obtenir; troba, a més, que tenint en compte que ja n’existeixen moltes altres,[18] que no han tingut problemes per obtenir la llicència municipal, i que en aquest cas Morera s’ha ofert per reduir-ne les dimensions i traslladar la galeria a un espai del terrat que no lesioni tant els interessos exposats pels propietaris veïns. El dia dotze de maig de 1862 li va ser concedida la llicència, però només per a un període de sis mesos. Al cap de pocs dies Emilio Morera va demanar permís per a la col·locació d’un cartell i un aparador on mostrar els retrats.
La galeria fotogràfica d’Emilio Morera a la plaça Reial va durar tres anys. El vint-i-u de juny de 1865 va comunicar a l’ajuntament de Barcelona, que havent de traslladar la galeria fotogràfica al número deu del carrer d’Escudillers,[19] demanava poder-ne construir una de nova al terrat d’aquest edifici que era propietat de Manuela Xiqués. El dia set de juliol l’ajuntament li va donar el permís, marcant-li les distancies que havia de mantenir respecte dels veïns, i que la galeria només podia tenir caràcter provisional i que havia d’estar feta amb ferro, fusta i vidre. També en aquest cas, la construcció d’Emilio Morera va tenir una denúncia de la propietària del número dotze, Maria de Bofarull i de Plandolit, per excedir-se en la construcció.
L’ordenança municipal de l’època marcava que les cases no podien excedir l’alçada de cent pams, i que si es construia fins aquest límit no es podia afegir res més al terrat. La casa del número deu del carrer d’Escudillers s’acabava de construir fins al límit, i per tant els veïns volien impedir més volum constructiu. En aquest cas, el recurs de Maria de Bofarull va ser desestimat per l’Ajuntament però es va demanar a Emilio Morera, que havia construït més del compte, que enderroqués aquesta part. Els recursos es van anar solapant, i finalment el governador civil en va ordenar l’enderrocament. Havia passat ja un any. Morera va presentar un contenciós administratiu, però el Consell Provincial va dictaminar el juny de 1867 que s’havia d’executar l’ordre d’enderroc del Govern Civil. El tema no es va acabar aquí, i el cas de la galeria fotogràfica edificada per Emilio Morera al terrat del número 10 del carrer d’Escudillers de Barcelona va acabar al Tribunal Suprem, que es va declarar incompetent per decidir sobre el cas:
«Sentencia (26 de Octubre de 1870.).—Derribo de un taller fotográfico. —Se declara por la Sala cuarta del Tribunal Supremo improcedente la via contenciosa y que no há lugar á decidir la demanda interpuesta por D. Emilio Morera, en pleito con la Administracion, y se resuelve:
1.º Que las cuestiones de policia urbana, atendido el criterio de la utilidad y conveniencia pública por el cual deben resolverse, sólo pueden apreciarse discrecionalmente por la Administracion activa, y no son por punto general susceptibles de la via contenciosa:
2.º Que aun en las medidas de esa clase que por escepcion admiten el recurso contencioso, como las que se refieren á la construccion ó demolicion de edificios urbanos, solo es procedente cuando la ley ó los reglamentos lo autoautorizan, ó cuando se trata de reprimir contravenciones de los mismos, segun lo dispuesto en la ley de 25 de Setiembre de 1863, art. 83, casos H y 14;
y 3.º que siendo incompetente el Tribunal para decidir la cuestion primordial sobre derribo de un taller fotográfico construido en una azotea sin sujecion á tas condiciones prevenidas, atendida la materia y la falta de ley y reglamento, y dependiendo la secundaria, ó sea la indemnizacion, del éxito que tenga la principal, es claro no puede tampoco resolverla, y debe por consecuencia quedar íntegra, con tanta más razon, si nada se ha pedido sobre ella en el expediente administrativo.»[20]
La sentència va ser publicada a la Gaceta de Madrid, el 21 de gener de 1871. Havien passat pràcticament sis anys i mentrestant la galeria fotogràfica de Emilio Morera va estar funcionant amb normalitat. Fins quan? Es va executar l’enderroc? Total o parcial? No he vist fotografies de Morera que pugui datar més ençà d’aquesta data, ni tampoc cap que estigui signada per Eulàlia Morera i que pugui situar a la dècada dels vuitanta.
Encara tenim una notícia d’Emilio Morera vinculada al món de la fotografia. A principis de 1875 el fotògraf Eduard Carreras[21] es va fer càrrec de l’estudi fotogràfic que Adrien Cordiglia tenia al Pla del Teatre, a la Rambla de Barcelona, i amb ell hi treballava Emilio Morera. Tant devia ser el prestigi de Morera com a pintor de fotografies, que al revers dels retrats que feia en Carreras hi podem llegir una inscripció que resulta insòlita per destacada i rara en els reversos d’aquesta època:
«Los retratos al óleo corren a cargo del conocido pintor D. EMILIO MORERA quien presta su cooperación como artista á los demás trabajos de ésta casa»
De fet, una de les primeres notícies que la premsa de Barcelona va publicar sobre l’establiment fotogràfic del que l’Eduard Carreras s’acabava de fer càrrec, no parlava d’aquest, sinó del pintor Emilio Morera:
«Llamaba la atención de los transeúntes un cuadro que se hallaba expuesto antenoche en la tienda de marcos del señor Bassols en la calle de Escudillers. Era un retrato fotográfico sobre tela, salido de la fotografía de don Eduardo Carreras (antes de Cordiglia), preparado al óleo y pintado por el conocido artista de esta capital señor Morera, cuyos trabajos pictóricos son justamente estimados. Personas que conocen el orignal alababan la semejanza del parecido, que corre pareja con la limpieza de ejecución. Hace años que el señor Morera, por medio de un procedimiento especial, obtiene retratos fotográficos sobre tela y preparados y pintados al óleo, logrando así en una sola obra la semejanza indisputable de la fotografía y el colorido y la duración de la pintura al óleo, cosas que antes no se lograban juntas de ninguna manera. El señor Morera ha sido agraciado últimamente por S. M. con el nombramiento de pintor de su Real cámara.»[22]
(continuarà)
[1] Arxiu de la Corona d’Aragó. Matrícula Industrial de Barcelona, 1874 – 1885.
[2] Ha estat citat, per exemple, per Francisco Alonso, Núria F. Rius, Mª José Rodríguez Molina y José Ramón Sanchís Alfonso, Alberto Sánchez Millán, Carmelo Tartón, Carmen Agustín, Ángel Fuentes, José Antonio Hernández Latas, etc. gairebé sempre amb una referència genèrica.
[3] El podeu llegir al seu blog: https://cfrivero.blog/tag/emilio-morera/
[4] El Avisador (Zaragoza), 16 de gener de 1858, pàg. 2.
[5] El Salbudense (Zaragoza), 12 de gener de 1858, pàg. 10.
[6] El Saldubense (Zaragoza), 9 de desembre de 1857, pàg. 7.
[7] La Libertad (Zaragoza), 1 d’octubre de 1856, pàg. 4.
[8] El Salbudense (Zaragoza), 10 de febrer de 1858, pàg. 12
[9] Vegeu José Antonio HERNÁNDEZ LATAS, “Recuperación de un daguerrotipo zaragozano”, Heraldo de Aragón (Zaragoza), 31 de gener de 2019, pàg. 6-7. Consultat en línea el 6 de gener de 2022: https://araid.es/sites/default/files/heraldo_de_aragon_010219_jose_antonio_hernandez.pdf.pdf
[10] Archivo Municipal de Zaragoza. Registro Civil. Libro Registro de Nacidos en Zaragoza en el año 1861, fol. 651. Consultat en línia el 5 de gener de 2022.
[11] Archivo Municipal de Zaragoza. Registro Civil. Libro Registro de Nacidos en Zaragoza en el año , 1859, fol. 155. Consultat en línia el 5 de gener de 2022.
[12] Archivo Municipal de Zaragoza. Registro Civil. Libro Registro de Nacidos en Zaragoza en el año 1860, fol. 560. Consultat en línia el 5 de gener de 2022.
[13] Diario de Zaragoza (Zaragoza), 4 d’agost de 1860, pàg. 3.
[14] El Saldubense (Zaragoza), 4 d’octubre de 1860, pàg. 3.
[15] Mariano GRACIA ALBACAR. Memorias de un zaragozano (1850-1861). Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 2019, pàg. 193.
[16] L’edifici dels germans Antonietti va ser un dels darrers de la plaça Reial en acabar-se. És el que està situat a l’angle on conflueixen el carrer del Vidre i el carrer de les Heures. Les obres anaven a càrrec de l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet que va morir el 1860, i per acabar-les se’n va fer càrrec l’arquitecte municipal Miquel Garriga i Roca. Diario de Barcelona (Barcelona), 9 d’agost de 1860, pàg. 7413.
[17] Diario de Tarragona (Tarragona), 5 d’agost de 1864, pàg. 1.
[18] Textualment diu: “[…] hallanse ya muchos actualmente establecidos y funcionando en diferentes puntos de la ciudad, contándose entre ellos la Rambla y el Pasage de Colon, y en la propia Plaza Real […]”.
[19] Al terrat del número vuit del carrer d’Escudillers hi tenia la galeria fotogràfica Joan Cantó i Esclús.
[20] Jurisprudencia Administrativa ó colección completa de las decisiones y sentencias dictadas á consulta del Consejo Real, del Tribunal Supremo Contencioso-Administrativo, del Consejo de Estado y del Tribunal Supremo de Justicia. Tomo XIX, Parte Tercera, Tomo III. Competencias, Sentencias y Denegaciones de Autorizacion. Madrid, 1871, pàg. 157.
[21] Vegeu: https://lalbumdeljep.wordpress.com/2013/04/08/anotacions-sobre-adrien-cordiglia-nica-franca-1830-llatinoamerica-nota-1/.
[22] La Imprenta (Barcelona), 16 d’agost de 1875, pàg. 4850. Agraeixo a la Núria F. Rius que m’hagi facilitat el revers de la targeta americana d’en Carreras.
L'àlbum del Jep 
Enhorabuena por este nuevo y magnífico trabajo, a los que ya nos tiene acostumbrado el amigo Jep. Muy bien documentado, como siempre y con datos interesantísimos sobre Morera y otros fotógrafos
Un gran treball, Enhorabona.
Magnífico Jep! Como siempre muy documentado y muy entretenido. Vidas dificiles las de estos fotógrafos del XIX, siempre de un lado a otro, a salto de mata, para ganarse el pan. Espero con ganas la segunda parte!
Retroenllaç: El estudio Morera y Garrorena, el origen de dos fotógrafos - Colección Fernández Rivero de Fotografía Antigua